Ja feia uns dies que estàvem a Siem Reap (Cambodja) i havíem visitat molts temples (Angkor Vat, Angkor Thom, el Bayon, Ta Prohm, Pre Rup, Banteay Srey, Ta Som, Preah Khan, etc.).

La nostra intenció era anar cap al Sud del Vietnam, i per tant la ruta escollida era baixar fins a la capital de Cambodja, Phnom Penh, i des d’allà agafar un transport que ens portés fins al Delta del Mekong.

Com que la ruta Siem Reap – Phnom Penh ja l’havia fet amb barca baixant pel riu Tomle Sap, i la ruta Phnom Penh – Saigon (ciutat Ho Chi Minh) ja l’havia fet per terra, amb bus, ara vam decidir fer-ho a l’inrevés, el trajecte fins a Phnom Penh fer-lo per terra, amb bus, i des de Phnom Penh fer la baixada amb barca pel Mekong fins arribar a Vietnam.

Vam sortir de Siem Reap amb un bus, a les 7 del matí.

Quan vaig estar-hi a l’any 2000, aquesta ruta no era segura, hi havia bandolers pels camins, i per això en aquella època vaig decidir fer el trajecte pel riu amb barca.

Ara la ruta ja era segura. Durant el trajecte el bus va fer algunes parades. En una d’elles hi havien unes dones que venien productes per menjar, entre ells aranyes a 500 riels l’aranya. Les aranyes eren de grans dimensions, i pels cambodjans sembla ser un menjar suculent.

Nosaltres, sigui perquè no teníem gaire gana, o sigui pel fàstic de veure aquelles enormes aranyes, negres i peludes, no en vam tastar. Podeu dir-me nyicris, menjamiques, o el que vulgueu, però voldria veure-us davant d’aquell “menjar” i contemplar la vostra primera expressió.

El viatge no es va fer gaire pesat, i al cap d’unes sis hores ja arribàvem a Phnom Penh.

La ciutat de Phnom Penh, capital de Cambodja, es troba a la confluència dels rius Mekong i Tonle Sap. A l’any 2006 tenia aproximadament 1.450.000 habitants, que és el percentatge més alt de població urbana de tot el país.

Arribant des de Siem Reap, on l’ambient és rural, l’entrada a Phnom Penh és un xoc, doncs és un rencontre amb el bullici, la circulació caòtica, i l’ambient de gran ciutat.

Quan vam arribar a la ciutat, ens en vam anar directament al Capitol Guesthouse, no perquè sigui un hotel digne de recomanar, sinó per la seva ubicació cèntrica i per la facilitat de contractar des de la seva agència el transport necessari per anar cap a Vietnam (o cap a qualsevol altre indret de la zona).

L’estada a Phnom Penh només era una parada obligatòria en el nostre trajecte per arribar a Vietnam. L’any 2000 vaig estar en aquesta ciutat durant uns quants dies, i vaig tenir temps per recórrer-la una mica. La veritat és que té una varietat d’hotels bastant escasa, però per molt poca diferència de preu es pot estar en un hotel infinitament millor que la majoria d’allotjaments que només ofereixen habitació amb unes condicions sota mínims.

El Capitol Guesthouse es troba dins d’aquest últims allotjaments, però com només teníem de passar-hi una nit, i teníem poc temps per organitzar-ho tot i aprofitar les poques hores d’estada a la ciutat, vam preferir aquesta opció.

Ens va costar molt poc aconseguir el transport per baixar pel Mekong des de Phnom Penh fins a Chau Doc (Vietnam). Vam decidir fer aquest recorregut pel Mekong, i des de Chau Doc ja trobaríem un altre transport que ens portés més al Sud del Vietnam.

Teníem unes hores per visitar la capital, i vam optar per anar al museu Tuol Sleng, antic centre secret de detenció i tortura en temps dels jemers rojos, conegut com S-21, i a Choeung Ek, a 17 km. al Sud de Phnom Penh, conegut com centre del genocidi, un dels tristament famosos Killing Fiels, o camps d’extermini dels jemers rojos.

Vam decidir anar primer al camp d’extermini de Choeung Ek, i així després, a la tornada, ja ens quedaríem al museu Tuol Sleng.

Aquests llocs són de visita quasi obligada per entendre la salvatjada que va tenir lloc a Cambodja en la seva història recent, entre 1975 i 1979, i de pas entendre una mica la Cambodja actual.

Vam llogar una moto amb remolc per anar fins a Choeung Ek. Aquesta decisió va ser un gran error, doncs al cap de poca estona es va posar a ploure amb intensitat, i la pista estava tota enxarcada, convertint-se molts trams en autèntics fanguers. El resultat va ser que vam bolcar i ens vam quedar tirats en mig d’uns camps.

Mentre el conductor intentava tornar a posar en funcionament la moto amb el seu remolc, tot queixant-se de tenir un dit trencat de la seva mà esquerra, nosaltres, mig magolats, vam seguir a uns camperols, camp a través, amb una fondària de més d’un pam d’aigua, que ens van portar fins a casa seva, edificada sobre pilars, estil palafit, que estava a uns 200 metres del lloc de l’accident.

Cal remarcar que les sabates esportives transpirables i impermeables, tipus gore-tex, no serveixen de res quan l’aigua sobrepassa el nivell de les mateixes i entra per dalt. Per aquestes ocasions el millor són unes sandàlies de goma.

Fora d’un enorme nyanyo al front, i cops a braços, genoll, i algun que altre lloc del cos, l’accident no havia tingut més conseqüències, afortunadament.

Els cambodjans de la casa d’acollida ens van oferir quelcom de menjar, i una pomada per posar als cops, que realment va anar molt bé.

Ens intentaven dir alguna cosa però no ens enteníem, el cambodjà i el català no s’assemblen gaire, no entenien l’anglès ni el francès, i al final un d’ells va preguntar si parlàvem rus. Amb el rus vam poder entendre’ns, un rus d’estar per casa, però més que suficient per viatjar, i ens van explicar que allà no hi havia possibilitat d’aconseguir cap vehicle (cotxe o bus), només moto o bicicleta, i ens aconsellaven que ens en tornéssim ara que encara plovia una mica, doncs pararia de ploure en breu, i resultaria més perillós i difícil conduir per aquelles pistes perquè el fang s’asseca i és més fàcil tenir un accident.

Tot i que no ens feia gaire gràcia vam seguir el seu consell, i vam tornar a pujar a la moto/remolc per tornar a Phnom Penh. El conductor no parava de repetir “sorry”.

De tornada a Phnom Penh, el conductor ens va deixar al museu Tuol Sleng, tal com li havíem dit. La tornada no va tenir incidents.

La visita a Tuol Sleng és impressionant. Aquest edifici va ser un centre de secret de detenció i tortura en temps dels jemers rojos, conegut com S-21. Anteriorment al règim de Pol Pot era una prestigiosa escola de la capital. Per aquest centre hi van passar uns 20.000 presoners, i hi han exhibides fotografies de les víctimes abans, durant i després de ser torturades. Des d’aquest centre de detenció i tortura els presoners eren portats a Choeung Ek per a ser executats.

Un dels objectes més sobtant del Museu és un mapa de Cambodja fet amb autèntics cranis humans de les víctimes, tres-cents cranis en total.

El règim de Pol Pot instaurat a l’any 1975, després de la retirada dels americans de Vietnam del Sud i de Cambodja, va comportar l’aplicació literal del maoïsme i la declaració d’una nova era denominada Cambodja Any Zero. Va ser l’inici del genocidi cambodjà, amb eliminació de tots els centres urbans, desaparició de la moneda, el comerç, el mercat, les escoles, la cultura en general, les religions, els mitjans de transport i de comunicació, i amb eliminació de totes aquelles persones cultes de la societat cambodjana. El simple fet de portar ulleres comportava l’empresonament, tortura i posterior execució.

Es calcula que van morir uns dos milions de persones, que corresponen a una quarta part de la població del país.

M’explicava en Maro, un cambodjà amb qui vaig fer coneixença, que aquella experiència ha fet del poble cambodjà un poble acostumat a tot, després de les penúries que ha hagut de suportar, i avui dia pot apreciar-se en alguns dels aliments que consumeixen, doncs en aquells anys de misèria es van acostumar a menjar tot allò que trobaven.

A Phnom Penh hi ha altres llocs interessants a visitar, com el Palau Reial, la Pagoda de Plata, el Museu Nacional, el Vat Phnom, el Vat Ounalom, el Vat Lang Ka, el Vat Kho, el monument de la Independència, el conegut mercat rus, anomenat Psar Tuol Tom Pong (el millor lloc per comprar algun souvenir), el mercat nou, anomenat Psar Thmei, entre d’altres.

Després de visitar el museu Tuol Sleng, cansats pel moviment de tot el dia, vam anar a sopar, i després a descansar. L’endemà ens esperava un dia de viatge molt interessant.