Una petita aproximació als costums culinaris xinesos.

No hi ha res com el contacte amb una família xinesa per aprendre moltes coses dels costums locals que sinó passen desapercebudes.

Hem aprés bastant de la gastronomia local, a la força, doncs no paren de convidar-nos a dinar i a sopar, bé a casa, bé a restaurants.

Els menjars són abundants i variats: amanida de vegetals típics de la zona,  ous durs, gambes arrebossades acompanyades amb crispetes amb mel i trossos de plàtan i de tomàquet (que l’Ona devora), unes fulles amb salsa de vinagre i soja, nous caramel·litzades, arròs amb verdures, peix fet al forn o amb salsa (poques vegades el fan fregit), carn de vedella, un espècie d’empanades farcides de verdures i fideus, raviolis farcits de carn fets al vapor, sopa dolça amb clara d’ou, sopes diverses algunes de les quals són molt picants, pastís de carbassa, poma fregida amb sucre, pollastre amb raïm (que està boníssim), rotllets farcits de vegetals i tofu, unes empanades redones farcides de carn, carn de vedella amb ou dur, carn de corder, tofu, etc… La fruita consisteix normalment en síndria i meló. Tot molt ben presentat.

En quant a begudes: té (el de gessamí està molt bo), cervesa, vi, licor de cereals.

Quan l’ocasió és més formal, per acomiadar a les amistats que marxen, o per demostrar l’hospitalitat als convidats, al final de tot porten un bol de fideus, que amb la seva llargada representen l’amistat. Us asseguro que menjar-se un bol de fideus després d’un àpat de campionat té el seu mèrit.

És curiós veure com fan els fideus, i encara més com els deixen a secar al carrer, penjats com si fossin unes cortines.

A les ciutats no es pot veure, però als pobles és fàcil trobar-se amb tot un penjat de fideus davant d’algunes cases, igual que és habitual veure els cereals estesos a la carretera per a que s’assequin o esperant a ser desgranats.

El lloc on s’asseu cadascú a la taula és molt important, i s’estan una bona estona discutint sobre aquesta qüestió. Només ho decideixen els homes, les dones no poden dir-hi res.

La part de la taula més allunyada de la porta és on s’asseuen les persones més importants (l’amfitrió, els invitats més importants, o les persones a qui es vol donar més rellevància). A continuació la part dreta i esquerra de la taula és pels convidats, i la resta de comensals s’assenten d’esquena a la porta.

En aquests dinars o sopars més formals no es pot començar a menjar fins que l’amfitrió o cap de taula diu unes paraules. Durant el menjar van fent petits discursos, normalment el cap de taula, però també altres comensals, i depenent dels ànims (i del que s’ha begut) al final sembla que és un “a veure qui la diu més grossa”, en el bon sentit de l’expressió, doncs sempre és en homenatge al convidat (en el nostre cas), demostrant-li la seva hospitalitat i amistat. Tot això amb un brindis rere l’altre.

En un dels sopars que vam fer en un restaurant, jo estava situat entre els dos caps de taula, i per estar a l’alçada de la situació, amb tants brindis, vaig haver d’anar bevent petits glops, i quan es tractava de licor de cereals mullant-me només els llavis, doncs és impossible seguir-los a ells.

En un dels restaurants que vam anar, l’amo del mateix, conegut de la família que ens convidava, va venir a fer-nos una visita i va portar cervesa negra. Es veu que ningú pot entrar en un menjador sense portar res (en els restaurants bons tot són sales o menjadors privats).

Es un plaer assentar-se a menjar en una taula xinesa. La major part de la taula l’ocupa el cercle de vidre giratori on posen el menjar, quedant només l’espai mínim necessari per a que els comensals puguin tenir els seus respectius plats, bols, gots i bastonets.

Els plats amb el menjar van ocupant tot el centre de la taula, fins que no queda espai per a res més. Es pot accedir al plat que vulguis fent girar el cercle on està col·locat el menjar.

Resta per dir que en un menjar quotidià sense formalismes, o en la majoria dels milers de restaurants xinesos que hi ha per tot arreu, no hi ha ni taules amb el centre giratori, ni tots els formalismes que he explicat; però això no ha de fer perdre de vista que la cultura xinesa és molt tradicional en tot, i en el menjar no és una excepció.

Anuncis

Qufu, el poble natal de Confuci.

Situada a la part sud de la província de Shandong (Xina), la ciutat de Qufu és famosa per ser el lloc on va néixer i va morir Confuci (551-479 aC), fundador de la més important escola filosòfica de Xina. Aquesta doctrina promulgava una societat amb grans desigualtats entre les diferents classes socials, alhora que inculcava que els fills han de respectar als pares, les dones als seus marits, els plebeus als funcionaris, els funcionaris als governants, i així successivament. La seva essència són la obediència, el respecte, el desinterès per un mateix, i el treball pel bé comú.

Confuci va viure en la pobresa, i quasi no va deixar res escrit, per la qual cosa van ser els seus seguidors que van recollir les seves ensenyances en els “Anals de Confuci”. Els descendents de Confuci, la família Kong, sí que van gaudir de privilegis.

Els governants Xinesos van adoptar l’ètica confuciana per mantenir el poble a ratlla, i es van construir temples confucians en moltes ciutats.

Qufu es va convertir en un lloc sagrat, i els descendents de Confuci en els seus guardians. Continua llegint

En tren de Shanghai a Qufu.

Avui hem agafat un tren per anar de Shanghai a Qufu.

Fins ara la nostra experiència en trens xinesos és en viatges anteriors amb trens de línea regular, amb segona o inclús tercera classe, però aquest cop hem decidit provar un tren gautie que va a 300 km. per hora.

L’estació de tren Shanghai Hongqiao està a uns 22 km. del centre de la ciutat. El trajecte fins a l’estació ha estat una carrera d’obstacles, doncs el taxista anava d’un carril a un altre sortejant els cotxes per arribar quan abans millor.

Ferran ha sabut apreciar l’habilitat del taxista, deixant un record notable del seu esmorzar dins del vehicle. El taxista ni s’ha immutat.

Un cop a la gran estació de tren Shanghai Hongqiao ens adonem que aquests tipus de trens són puntuals, la qual cosa ens obliga a fer un canvi de bitllets, doncs hem perdut el nostre tren. Continua llegint

Arribada a Shanghai. Un viatge diferent.

Ahir al matí vam sortir de Barcelona amb el vol de la Swiss LX1953 que ens va portar fins a Zurich, i després d’un transfer de 45 minuts a que ja ens té acostumats la Swiss en aquest tipus de trajecte, vam afagar el vol LX188 amb destinació a Shanghai.

El que diferència aquest viatge d’anteriors sortides similars, és l’important dada que aquest cop anem acompanyats del Ferran i de l’Ona, els petits de casa, amb 4 (quasi 5) i 2 anys, respectivament.

Els peques s’han portat molt bé tot el viatge, si no tenim en compte alguna que altra enrabiada de l’Ona, els motius de les quals ni tan sols recordo; la caiguda de Ferran des d’un portaequipatges de l’aeroport que havia transformat amb el seu vehicle particular, motivat per haver “derrapat” en un determinat gir brusc; la negativa de Ferran a dormir durant tot el vol de dotze hores, i després d’haver-ho aconseguit (el fer-lo dormir) el mal despertar degut a que només havia pogut dormir unes dues hores (l’avió ja estava aterrant); el “mal de panxa” que ha agafat Ferran a l’arribada a Shanghai, amb vomitades posteriors a l’aeroport i al taxi, això si, a l’arribar a l’hotel estava fresc com un gínjol; els plors desconsolats de l’Ona quan volia a la mama, o quan volia al papa, depèn del moment…  Tot l’anterior no són més que moments puntuals, doncs en general els dos peques s’han portat fenomenal durant tot el viatge.

Arribats a l’aeroport de Shanghai, i després de passar pel control de passaports, i de recollir les maletes, hem canviat moneda (7,50 yuans per un euro, aproximadament), hem posat en hora els rellotges (6 hores de més respecte a casa nostra; quan a Catalunya són les 13 hores, a Shanghai són les 19 hores), i hem anat en busca d’un taxi que ens porti a l’hotel.

El primer intent d’aixecar-nos la camisa ha estat a l’anar a buscar un taxi, moment en el qual un xinès ben vestit i amb una identificació de l’aeroport ens volia fer canviar de lloc per agafar el taxi, per portar-nos on tenia el seu vehicle, amb l’excusa de que els taxis d’allà no eren segurs, i més si viatjàvem amb nens. La primera impressió, que acostuma a ser la bona, ha estat negativa, així que amb bones maneres ens l’hem tret de sobre.

El trajecte amb taxi, un d’aquests tant insegurs segons el personatge de l’aeroport, ha durat uns 30 minuts, i ens ha deixat davant del Grand Central hotel de Shanghai sense cap incident. El preu de la carrera 192 yuans.

L’hotel és sensacional, un dels millors en que hem estat mai. Tant l’habitació, com el servei i les instal·lacions són molt bones, en quant al menjar, demà quan anem a esmorzar ja ho veurem.

Després de descansar una estona hem anat a donar una volta pel centre. El fet d’anar amb un cotxet doble amb Ferran i l’Ona fa que tothom ens miri. Ens sentim observats en tot moment. Molta gent es para per dir-nos alguna cosa i per fer fotos als peques. Al Ferran no li agrada gaire.

Hem passejat per Nanjing Lu, fins arribar a la People Square. En aquesta plaça hem entrat en un petit parc d’atraccions i els peques han pogut pujar “als caballitos”. Cadascú té les seves preferències.

Al tard, la Nanjing Lu està molt concorreguda. En aquestes hores es fan algunes actuacions al carrer.

Sobre les 20,30 hores tornem a l’hotel per descansar. A les 2:00 els dos peques es desperten alhora, i comencen a jugar saltant pel llit. La nit serà llarga…