Taishan, una de les cinc muntanyes sagrades de Xina.

Els xinesos del Sud diuen que tenen milers de muntanyes, rius i genis, i els xinesos de la província de Shandong responen dient que ells tenen una muntanya, un riu, i un sant, donant a entendre que ells tenen els millors: Taishan, el riu groc, i Confuci.

Les cinc muntanyes sagrades de Xina són la muntanya oriental Taishan (la de la Supremacia), la occidental Huashan (la de l’Esplendor), la meridional Hengshan (la de l’Equilibri), la septentrional Heengshan (la de la Constància) i la central Songshan (la de l’Eminència).

Taishan és la més venerada de les cinc muntanyes sagrades de Xina. Es troba a 1.545 metres sobre el nivell del mar. En l’antiguitat, i al llarg del temps, s’hi ha fet ofrenes i rituals, i s’hi ha anat construint edificis i monuments. Continua llegint

Uns dies de descans a Yanzhou, província de Shandong.

Hem estat una setmana a Yanzhou. Per arribar-hi vam agafar un tren a Shanghai que ens va portar fins a Qufu, i des de Qufu la nostra amiga Bianbian ja ens esperava junt amb el seu tio, el Sr. Wan, per portar-nos a Yanzhou.

Ens hem allotjat a l’hotel Taoranju de Yanzhou. En aquest hotel, propietat del Sr. Wan, ens han tractat molt bé, i no han permès que paguéssim res, malgrat haver insistit.

Cada nit, sense demanar-ho, ens trobàvem diversa fruita a l’habitació, i també una safata amb tomàquets, doncs ja sabien que a Ferran li encanten.

El mateix dia que vam arribar, unes dues hores més tard, ens van portar a una sala privada de l’hotel on ens esperaven els pares de la Bianbian i el Sr. Wan. Després de les oportunes presentacions, vam sopar tots junts.

El sopar va ser abundant i variat. Abans de començar el Sr. Bian va dir unes paraules, tal com marca la tradició, i tot seguit vam poder començar a menjar, i “a brindar”. Una cambrera s’ocupava de que els gots sempre estiguessin plens de cervesa, i de te.

Mentre l’Ona menjava peix, i li faltaven mans per agafar les crispetes caramel·litzades, la família Bian ens agraïa haver tractat tan bé a la seva filla a Tarragona. Continua llegint

Una petita aproximació als costums culinaris xinesos.

No hi ha res com el contacte amb una família xinesa per aprendre moltes coses dels costums locals que sinó passen desapercebudes.

Hem aprés bastant de la gastronomia local, a la força, doncs no paren de convidar-nos a dinar i a sopar, bé a casa, bé a restaurants.

Els menjars són abundants i variats: amanida de vegetals típics de la zona,  ous durs, gambes arrebossades acompanyades amb crispetes amb mel i trossos de plàtan i de tomàquet (que l’Ona devora), unes fulles amb salsa de vinagre i soja, nous caramel·litzades, arròs amb verdures, peix fet al forn o amb salsa (poques vegades el fan fregit), carn de vedella, un espècie d’empanades farcides de verdures i fideus, raviolis farcits de carn fets al vapor, sopa dolça amb clara d’ou, sopes diverses algunes de les quals són molt picants, pastís de carbassa, poma fregida amb sucre, pollastre amb raïm (que està boníssim), rotllets farcits de vegetals i tofu, unes empanades redones farcides de carn, carn de vedella amb ou dur, carn de corder, tofu, etc… La fruita consisteix normalment en síndria i meló. Tot molt ben presentat.

En quant a begudes: té (el de gessamí està molt bo), cervesa, vi, licor de cereals.

Quan l’ocasió és més formal, per acomiadar a les amistats que marxen, o per demostrar l’hospitalitat als convidats, al final de tot porten un bol de fideus, que amb la seva llargada representen l’amistat. Us asseguro que menjar-se un bol de fideus després d’un àpat de campionat té el seu mèrit.

És curiós veure com fan els fideus, i encara més com els deixen a secar al carrer, penjats com si fossin unes cortines.

A les ciutats no es pot veure, però als pobles és fàcil trobar-se amb tot un penjat de fideus davant d’algunes cases, igual que és habitual veure els cereals estesos a la carretera per a que s’assequin o esperant a ser desgranats.

El lloc on s’asseu cadascú a la taula és molt important, i s’estan una bona estona discutint sobre aquesta qüestió. Només ho decideixen els homes, les dones no poden dir-hi res.

La part de la taula més allunyada de la porta és on s’asseuen les persones més importants (l’amfitrió, els invitats més importants, o les persones a qui es vol donar més rellevància). A continuació la part dreta i esquerra de la taula és pels convidats, i la resta de comensals s’assenten d’esquena a la porta.

En aquests dinars o sopars més formals no es pot començar a menjar fins que l’amfitrió o cap de taula diu unes paraules. Durant el menjar van fent petits discursos, normalment el cap de taula, però també altres comensals, i depenent dels ànims (i del que s’ha begut) al final sembla que és un “a veure qui la diu més grossa”, en el bon sentit de l’expressió, doncs sempre és en homenatge al convidat (en el nostre cas), demostrant-li la seva hospitalitat i amistat. Tot això amb un brindis rere l’altre.

En un dels sopars que vam fer en un restaurant, jo estava situat entre els dos caps de taula, i per estar a l’alçada de la situació, amb tants brindis, vaig haver d’anar bevent petits glops, i quan es tractava de licor de cereals mullant-me només els llavis, doncs és impossible seguir-los a ells.

En un dels restaurants que vam anar, l’amo del mateix, conegut de la família que ens convidava, va venir a fer-nos una visita i va portar cervesa negra. Es veu que ningú pot entrar en un menjador sense portar res (en els restaurants bons tot són sales o menjadors privats).

Es un plaer assentar-se a menjar en una taula xinesa. La major part de la taula l’ocupa el cercle de vidre giratori on posen el menjar, quedant només l’espai mínim necessari per a que els comensals puguin tenir els seus respectius plats, bols, gots i bastonets.

Els plats amb el menjar van ocupant tot el centre de la taula, fins que no queda espai per a res més. Es pot accedir al plat que vulguis fent girar el cercle on està col·locat el menjar.

Resta per dir que en un menjar quotidià sense formalismes, o en la majoria dels milers de restaurants xinesos que hi ha per tot arreu, no hi ha ni taules amb el centre giratori, ni tots els formalismes que he explicat; però això no ha de fer perdre de vista que la cultura xinesa és molt tradicional en tot, i en el menjar no és una excepció.

Qufu, el poble natal de Confuci.

Situada a la part sud de la província de Shandong (Xina), la ciutat de Qufu és famosa per ser el lloc on va néixer i va morir Confuci (551-479 aC), fundador de la més important escola filosòfica de Xina. Aquesta doctrina promulgava una societat amb grans desigualtats entre les diferents classes socials, alhora que inculcava que els fills han de respectar als pares, les dones als seus marits, els plebeus als funcionaris, els funcionaris als governants, i així successivament. La seva essència són la obediència, el respecte, el desinterès per un mateix, i el treball pel bé comú.

Confuci va viure en la pobresa, i quasi no va deixar res escrit, per la qual cosa van ser els seus seguidors que van recollir les seves ensenyances en els “Anals de Confuci”. Els descendents de Confuci, la família Kong, sí que van gaudir de privilegis.

Els governants Xinesos van adoptar l’ètica confuciana per mantenir el poble a ratlla, i es van construir temples confucians en moltes ciutats.

Qufu es va convertir en un lloc sagrat, i els descendents de Confuci en els seus guardians. Continua llegint

En tren de Shanghai a Qufu.

Avui hem agafat un tren per anar de Shanghai a Qufu.

Fins ara la nostra experiència en trens xinesos és en viatges anteriors amb trens de línea regular, amb segona o inclús tercera classe, però aquest cop hem decidit provar un tren gautie que va a 300 km. per hora.

L’estació de tren Shanghai Hongqiao està a uns 22 km. del centre de la ciutat. El trajecte fins a l’estació ha estat una carrera d’obstacles, doncs el taxista anava d’un carril a un altre sortejant els cotxes per arribar quan abans millor.

Ferran ha sabut apreciar l’habilitat del taxista, deixant un record notable del seu esmorzar dins del vehicle. El taxista ni s’ha immutat.

Un cop a la gran estació de tren Shanghai Hongqiao ens adonem que aquests tipus de trens són puntuals, la qual cosa ens obliga a fer un canvi de bitllets, doncs hem perdut el nostre tren. Continua llegint

Arribada a Shanghai. Un viatge diferent.

Ahir al matí vam sortir de Barcelona amb el vol de la Swiss LX1953 que ens va portar fins a Zurich, i després d’un transfer de 45 minuts a que ja ens té acostumats la Swiss en aquest tipus de trajecte, vam afagar el vol LX188 amb destinació a Shanghai.

El que diferència aquest viatge d’anteriors sortides similars, és l’important dada que aquest cop anem acompanyats del Ferran i de l’Ona, els petits de casa, amb 4 (quasi 5) i 2 anys, respectivament.

Els peques s’han portat molt bé tot el viatge, si no tenim en compte alguna que altra enrabiada de l’Ona, els motius de les quals ni tan sols recordo; la caiguda de Ferran des d’un portaequipatges de l’aeroport que havia transformat amb el seu vehicle particular, motivat per haver “derrapat” en un determinat gir brusc; la negativa de Ferran a dormir durant tot el vol de dotze hores, i després d’haver-ho aconseguit (el fer-lo dormir) el mal despertar degut a que només havia pogut dormir unes dues hores (l’avió ja estava aterrant); el “mal de panxa” que ha agafat Ferran a l’arribada a Shanghai, amb vomitades posteriors a l’aeroport i al taxi, això si, a l’arribar a l’hotel estava fresc com un gínjol; els plors desconsolats de l’Ona quan volia a la mama, o quan volia al papa, depèn del moment…  Tot l’anterior no són més que moments puntuals, doncs en general els dos peques s’han portat fenomenal durant tot el viatge.

Arribats a l’aeroport de Shanghai, i després de passar pel control de passaports, i de recollir les maletes, hem canviat moneda (7,50 yuans per un euro, aproximadament), hem posat en hora els rellotges (6 hores de més respecte a casa nostra; quan a Catalunya són les 13 hores, a Shanghai són les 19 hores), i hem anat en busca d’un taxi que ens porti a l’hotel.

El primer intent d’aixecar-nos la camisa ha estat a l’anar a buscar un taxi, moment en el qual un xinès ben vestit i amb una identificació de l’aeroport ens volia fer canviar de lloc per agafar el taxi, per portar-nos on tenia el seu vehicle, amb l’excusa de que els taxis d’allà no eren segurs, i més si viatjàvem amb nens. La primera impressió, que acostuma a ser la bona, ha estat negativa, així que amb bones maneres ens l’hem tret de sobre.

El trajecte amb taxi, un d’aquests tant insegurs segons el personatge de l’aeroport, ha durat uns 30 minuts, i ens ha deixat davant del Grand Central hotel de Shanghai sense cap incident. El preu de la carrera 192 yuans.

L’hotel és sensacional, un dels millors en que hem estat mai. Tant l’habitació, com el servei i les instal·lacions són molt bones, en quant al menjar, demà quan anem a esmorzar ja ho veurem.

Després de descansar una estona hem anat a donar una volta pel centre. El fet d’anar amb un cotxet doble amb Ferran i l’Ona fa que tothom ens miri. Ens sentim observats en tot moment. Molta gent es para per dir-nos alguna cosa i per fer fotos als peques. Al Ferran no li agrada gaire.

Hem passejat per Nanjing Lu, fins arribar a la People Square. En aquesta plaça hem entrat en un petit parc d’atraccions i els peques han pogut pujar “als caballitos”. Cadascú té les seves preferències.

Al tard, la Nanjing Lu està molt concorreguda. En aquestes hores es fan algunes actuacions al carrer.

Sobre les 20,30 hores tornem a l’hotel per descansar. A les 2:00 els dos peques es desperten alhora, i comencen a jugar saltant pel llit. La nit serà llarga…

Moynaq (Uzbekistan), el record d’un temps passat.

Vam arribar a Nukus a les quatre de la tarda. Ens vam allotjar a l’hotel Nukus, un hotel impersonal, senzill, però acceptable.

Nukus és la capital de la república uzbeka de Karakalpakstan, i la nostra intenció era anar al nord, fins a Moynaq.

Vam dedicar aquella tarda a localitzar algun transport que ens portés fins a Moynaq l’endemà, i a comprar algunes provisions pel viatge.

Al basar vam trobar de tot, i vam aprofitar per sopar en un restaurant al costat del mercat.

Vam posar el despertador a un quart de set del matí. L’endemà calia matinar per posar rumb cap al nord, cap a Moynaq. El conductor de la furgoneta que havíem contractat va ser puntual.

Moynaq està a uns 220 Km. de Nukus. El paisatge és desèrtic.

Pel camí el taxista va parar per comprar benzina a uns nois a peu de carretera, benzina que van portar en petits bidons i botelles. Continua llegint

El mercat del dijous de Minab (Sud de l’Iran).

Feia ja uns dies que estàvem a Ispahan, i si bé teníem ganes de visitar el mercat de Minab, poble situat a la província de Hormozgan, al sud de l’Iran, no ens quadrava en la ruta del nostre viatge.

Aquest mercat el fan només els dijous, i va ser un dimarts, tot prenent un té en un local d’Ispahan, quan vam decidir anar cap a Minab, encara que això suposés desviar-se totalment del que era la ruta prevista inicialment. Així, de pas, faríem una volta i ens arribaríem fins a Kerman, prop del Beluchistan, punt de partida per visitar Rayen, Mahan, i la regió desèrtica dels Kaluts, a uns 40 km. de la frontera amb Afganistan.

Vam arribar a Bandar Abbas via Shiraz, a les tantes de la nit, havent presenciat durant el camí (entre Ispahan i Shiraz) una baralla entre uns iranís, en mig de la carretera, amb diversos vehicles parats. Tota una experiència pels tensos instants que vam passar pensant que tot allò acabaria en una batalla campal.

Bandar Abbas és la capital de la província d’Hormozgan, situada en ple Golf Pèrsic, i la calor aquí és asfixiant, arribant les temperatures a l’estiu fins als 49ºC. La ciutat ocupa una posició estratègica a l’estar situada a l’estret d’Ormuz, i és la base principal de la marina de guerra iraní.

A Bandar Abbas vam agafar un taxi per anar fins a Minab, poble situat a uns 80 km. de Bandar Abbas, on volíem dormir aquella nit, per a que l’endemà, dijous al matí, no haguéssim d’anar amb presses per poder arribar al mercat.

Vam arribar a Minab a les 22 hores. Durant el trajecte el taxista ens va fer algunes advertències: no pujar a cap vehicle que no sigui un taxi, tenir cuidado amb els desconeguts (per a nosaltres tots són desconeguts), i anar amb cura durant la nit per les carreteres.

Arribats a Minab vam decidir allotjar-nos a l’hotel Sadaf, entre altres coses perquè quasi no hi havia llum pels carrers i era l’únic hotel que vam veure. L’hotel estava tancat. Després de trucar varies vegades a la porta ens va obrir un noi, i el nostre taxista li va explicar que volíem allotjar-nos a l’hotel. El taxista parlava quatre paraules d’anglès, i va ser tota una sort, perquè amb el noi de l’hotel no ens enteníem, no parlava ni una paraula d’anglès (el català tampoc el dominava), i no era molt receptiu per a intentar entendre el que li dèiem. Tot i així vam aconseguir regatejar el preu de l’habitació un 25% aproximadament, i vam pujar les motxilles fins a l’habitació decidits a descansar després d’un dia pesat de viatge.

Ens va costar fer entendre al noi de l’hotel que volíem tovalloles, però el mini diccionari anglès-farsi que portava va fer la seva utilitat.

L’endemà ens vam aixecar aviat, vam sortir de l’hotel a les 6:30 del matí, i vam anar en busca del mercat.

La nit anterior ens van dir que el mercat començava a les 6:00 hores, i que durava fins a les 13 hores aproximadament. No calia preguntar el perquè d’aquests horaris, doncs la intensa calor que feia al migdia era la causa evident dels mateixos.

Minab es troba a la principal ruta entre Bandar Abbas i la regió de Makran i Beluchistan, sent la seva població majoritàriament xiïta. L’idioma que parlen és el minabi, dialecte situat entre el bandari, el balutxí, i el persa.

Vam anar caminant fins arribar al mercat, que quedava una mica allunyat de l’hotel.

Aquest mercat, anomenat “Panjshambe bazar”, no es distingeix pels seus aspectes arquitectònics, doncs és a l’aire lliure, i tampoc té una especial importància pels productes que s’hi comercialitzen, al menys no per nosaltres, el més remarcable és la vistositat de les dones de la ètnia bandari que van al mercat.

El mercat es troba en una explanada, i dins del mateix hi ha una part, fonamentalment de fruites, verdures, i altres productes de consum, on tots els productes estan al terra, i una altra part, principalmente de roba, on hi han alguns coberts i algunes tarimes. També hi ha una part coberta on venen peix. Continua llegint

Arribada a Kirguizistan des de Kazakhstan. Preparatius per creuar el pas de Torugart.

El Kirguizistan (Кыргызстан en kirguís, i Киргизия en rus) és un país molt muntanyós situat a l’Àsia Central. El país no té sortida al mar i la seva ubicació el fa especialment interessant al limitar amb la República Popular de la Xina per l’est, amb el Kazakhstan pel nord, amb el Tadjikistan pel sud i amb l’Uzbekistan per l’oest.

Vam arribar a la seva capital Bixkek, o Bishkek, (Бишкек en kirguís i en rus), amb un autobús procedent d’Almaty. El trajecte va durar unes sis hores, amb sortida a les 4:35 de la nit. Vam veure la sortida del sol a l’estepa, durant el trajecte, i després de passar els controls duaners, sense cap tipus de problema, vam entrar al Kirguizistan i vam deixar el Tenge kazak per adoptar el Som kirguís.

El viatge no va ser molt còmode, la carretera estava en molt mal estat. Un cop vam arribar a Bixkek el primer que vam fer va ser buscar un hotel on allotjar-nos. Vam escollir l’hotel Salima, hotel molt bàsic d’estil soviètic.

El primer contacte amb el país va ser la seva capital, i vam coincidir amb un esdeveniment polític, doncs aquell dia, el diumenge 14 d’agost de 2005, prenia possessió del seu càrrec el nou president del país Kurmanbek Bakíyev. Continua llegint