No hi ha res com el contacte amb una família xinesa per aprendre moltes coses dels costums locals que sinó passen desapercebudes.

Hem aprés bastant de la gastronomia local, a la força, doncs no paren de convidar-nos a dinar i a sopar, bé a casa, bé a restaurants.

Els menjars són abundants i variats: amanida de vegetals típics de la zona,  ous durs, gambes arrebossades acompanyades amb crispetes amb mel i trossos de plàtan i de tomàquet (que l’Ona devora), unes fulles amb salsa de vinagre i soja, nous caramel·litzades, arròs amb verdures, peix fet al forn o amb salsa (poques vegades el fan fregit), carn de vedella, un espècie d’empanades farcides de verdures i fideus, raviolis farcits de carn fets al vapor, sopa dolça amb clara d’ou, sopes diverses algunes de les quals són molt picants, pastís de carbassa, poma fregida amb sucre, pollastre amb raïm (que està boníssim), rotllets farcits de vegetals i tofu, unes empanades redones farcides de carn, carn de vedella amb ou dur, carn de corder, tofu, etc… La fruita consisteix normalment en síndria i meló. Tot molt ben presentat.

En quant a begudes: té (el de gessamí està molt bo), cervesa, vi, licor de cereals.

Quan l’ocasió és més formal, per acomiadar a les amistats que marxen, o per demostrar l’hospitalitat als convidats, al final de tot porten un bol de fideus, que amb la seva llargada representen l’amistat. Us asseguro que menjar-se un bol de fideus després d’un àpat de campionat té el seu mèrit.

És curiós veure com fan els fideus, i encara més com els deixen a secar al carrer, penjats com si fossin unes cortines.

A les ciutats no es pot veure, però als pobles és fàcil trobar-se amb tot un penjat de fideus davant d’algunes cases, igual que és habitual veure els cereals estesos a la carretera per a que s’assequin o esperant a ser desgranats.

El lloc on s’asseu cadascú a la taula és molt important, i s’estan una bona estona discutint sobre aquesta qüestió. Només ho decideixen els homes, les dones no poden dir-hi res.

La part de la taula més allunyada de la porta és on s’asseuen les persones més importants (l’amfitrió, els invitats més importants, o les persones a qui es vol donar més rellevància). A continuació la part dreta i esquerra de la taula és pels convidats, i la resta de comensals s’assenten d’esquena a la porta.

En aquests dinars o sopars més formals no es pot començar a menjar fins que l’amfitrió o cap de taula diu unes paraules. Durant el menjar van fent petits discursos, normalment el cap de taula, però també altres comensals, i depenent dels ànims (i del que s’ha begut) al final sembla que és un “a veure qui la diu més grossa”, en el bon sentit de l’expressió, doncs sempre és en homenatge al convidat (en el nostre cas), demostrant-li la seva hospitalitat i amistat. Tot això amb un brindis rere l’altre.

En un dels sopars que vam fer en un restaurant, jo estava situat entre els dos caps de taula, i per estar a l’alçada de la situació, amb tants brindis, vaig haver d’anar bevent petits glops, i quan es tractava de licor de cereals mullant-me només els llavis, doncs és impossible seguir-los a ells.

En un dels restaurants que vam anar, l’amo del mateix, conegut de la família que ens convidava, va venir a fer-nos una visita i va portar cervesa negra. Es veu que ningú pot entrar en un menjador sense portar res (en els restaurants bons tot són sales o menjadors privats).

Es un plaer assentar-se a menjar en una taula xinesa. La major part de la taula l’ocupa el cercle de vidre giratori on posen el menjar, quedant només l’espai mínim necessari per a que els comensals puguin tenir els seus respectius plats, bols, gots i bastonets.

Els plats amb el menjar van ocupant tot el centre de la taula, fins que no queda espai per a res més. Es pot accedir al plat que vulguis fent girar el cercle on està col·locat el menjar.

Resta per dir que en un menjar quotidià sense formalismes, o en la majoria dels milers de restaurants xinesos que hi ha per tot arreu, no hi ha ni taules amb el centre giratori, ni tots els formalismes que he explicat; però això no ha de fer perdre de vista que la cultura xinesa és molt tradicional en tot, i en el menjar no és una excepció.