Arxiu de l'autor: altresindrets

Kars, nord-est de Turquia (Kurdistan turc): els confins de Turquia.

Publicat el per
Respon

Hi ha qui diu que Kars està lluny de tot arreu, que ningú vol anar-hi, i que aquells que hi viuen volen marxar-ne.

El cert és que en el control policial de l’aeroport d’Istanbul, quan uns policies turcs van veure que anàvem a Kars, es van quedar molt estranyats, i no paraven de preguntar-nos per què hi anàvem.

Per altra banda, també diuen que Kars és una de les ciutats més pintoresques de Turquia. El cert és que està situada en un indret estratègic, a 1.760 metres d’altitud, molt a prop de la frontera amb Armènia, també a prop de Geòrgia, i a poques hores de viatge de la frontera iraniana. Però el més interessant per al viatger és que és la ciutat més propera a les ruïnes d’Ani, l’antiga capital del regne d’Armènia abandonada des de fa molts anys.

Continua llegint →

De Bixkek a Kochkor, primera jornada en la ruta cap a Kaixgar, creuant el pas de Torugart (Kirguizistan).

Publicat el per
4

Eren dos quarts de deu del matí quan acabàvem de deixar tot el transport contractat. Era una hora prudent, no ens havia calgut matinar, i a aquelles hores d’un dia del mes d’agost, a Bixkek (o Bishkek) no s’apreciava molt moviment.

Vam aprofitar per anar a canviar moneda, doncs els propers dies no podríem; si bé només la justa, doncs la nostra destinació era la Xina, i les nostres despeses dels propers dies, una nit en un petit poble i l’altra nit en una iurta en mig de la muntanya, serien molt reduïdes. Amb pocs soms en tindríem suficient.

A dos quarts de dotze ens va passar a buscar per l’hotel el conductor, Sasha, amb una furgoneta que seria el nostre transport els propers tres dies.

Continua llegint →

Premi Versatile Blogger per “Altres indrets”.

Publicat el per
4

Fa unes setmanes “altres indrets” va rebre el Premi Dardos, i ara ha rebut el premi Versatile Blogger. Així doncs, l’alegria és doble. És molt gratificant rebre aquest premi, doncs és un premi que s’atorga entre blocaires, i té un caràcter de reconeixement a la tasca del bloc.

Aquest és un premi simbòlic, i em fa molta il·lusió pel reconeixement que comporta, doncs tot just fa un any que vaig començar amb el bloc, i sempre agrada que es vegi reconegut per altres viatgers.

En aquest cas el premi l’he rebut del bloc Quaderns de bitàcola, un bloc de viatges que va estar premiat a l’any 2012 com el millor bloc personal de turisme i viatges, la qual cosa em dóna una especial satisfacció. M’ha alegrat molt que hagi triat a “altres indrets”, tot un honor.

El premi té unes regles que són les següents:
1.- Publicar un post al bloc incloent la imatge del premi.
2.- Agrair a qui t’hagi premiat i afegir un enllaç al seu bloc.
3.- Compartir set coses sobre tu.
4.- Atorgar el premi a quinze blocs que hagis descobert i que consideris mereixedors del premi. Aquesta és la part més difícil, doncs hi ha un ampli ventall de blocs de viatges, i sempre és complicat fer-ne una tria.

Set coses sobre mi:
– Sempre m’ha agradat viatjar per conèixer indrets diferents i viure noves experiències.
– M’agrada molt la fotografia, i la càmera fotogràfica m’acompanya en tots els viatges.
– Prefereixo viatjar per zones rurals.
– Una ciutat que m’encanta: Istanbul.
– Prefereixo viatjar per terra, amb transports locals, i evitar agafar avions.
– M’agrada improvisar.
– M’agrada tastar el menjar típic de cada lloc, tot i que alguna vegada he declinat alguna especialitat especialment exòtica.

Les meves nominacions:
A l’est per l’oest
Bitácora Viajera
Diari del viatger
El Weblog d’en Miquel
Hoja de rutas
La volta al món en família
Los viajes de Ali
Lluny.cat
Memorias del Mundo
Mil camins
Mis lugares favoritos
Nos vamos
Racó viatger de Mariló
Sentint el món
Voltant pel món

Tots ells són uns blocs molt interessants.

De Seül a Daegu, una primera aproximació a Corea del Sud.

Publicat el per
4

L’avió anava mig buit. Vam arribar a Incheon, aeroport de Seül, a les dues del migdia, de manera que, com que la diferència horària amb Catalunya és de vuit hores, per als nostres cossos eren les sis de la matinada.

Era el mes de març de l’any 2004. Corea del Sud era un indret poc conegut en el nostre país, exceptuant unes quantes marques internacionals coreanes, i això feia que tingués un atractiu especial, doncs malgrat ser primer món, la seva cultura i costums són tan diferents i desconegudes a occident, que el convertia en una destinació molt interessant.

Després de canviar moneda (en aquella època 1 euro equivalia a quasi 1.400 won), vam decidir no quedar-nos a Seül, sinó agafar un autobús que ens portés cap al sud. Vam trobar un bus que anava a Daegu que tenia la sortida prevista en vint minuts, així que vam decidir-nos per aquella destinació. Dit i fet. El trajecte fins a Daegu va durar quatre hores i mitja. Vam arribar-hi de nit, a les vuit de la tarda.

Corea del Sud és un país en certa manera semblant a Espanya. És cert que aquesta és una afirmació arriscada, i molt poc real, doncs no serà ni per idioma, ni per cultura, ni per costums, ni per superfície de territori… però si ens fixem en un simple aspecte general, de nivell o qualitat de vida, podríem dir que seria similar a Espanya però situat al continent asiàtic. Continua llegint →

Premi Dardos per “Altres indrets”.

Publicat el per
10

Fa uns dies que “altres indrets” va rebre el Premi Dardos, la qual cosa resulta molt gratificant, doncs és un premi que s’atorga entre blocaires, i té un caràcter de reconeixement a la tasca del bloc, als valors personals, culturals, originalitat, creativitat… que són transmesos de forma escrita mitjançant el bloc. És un premi simbòlic que ajuda a incentivar els blocs, doncs es rep, en aquest cas, d’altres blocaires seguidors dels relats de viatges.

A mi m’ha fet molta il·lusió per varies raons. Per una banda perquè tot just encara no fa un any que vaig començar amb el bloc, i sempre agrada que es vegi reconegut per altres viatgers.

Per altra banda m’ha fet una especial il·lusió per haver-lo rebut de la mà d’un bloc que no deixa de ser un referent pel que fa al món dels blocs de viatges en català, la Catosfera Viatgera, un bloc que val la pena visitar. M’ha alegrat molt que hagi triat a “altres indrets” tenint tot un ampli directori de blocs en català on escollir… moltes gràcies.

El premi té unes regles que són les següents:
1.- Publicar un post al bloc incloent la imatge del premi.
2.- Fer esment i enllaçar el bloc que t’ha atorgat el premi.
3.- Atorgar el premi a quinze bloggers. Aquesta és la part més difícil, doncs hi ha un ampli ventall de blocs de viatges, i sempre és complicat fer-ne una tria. Així doncs, aquí va la meva tria:

Amu Daria
A vueltas por el mundo
Carlos el viajero
El Diwan
Els Viatges d’en Xavi i la Txell
Mes enllà
Mis rutas por el mundo
One more destination
Planeta Estambul
Quaderns de bitàcola
Tierras insólitas
Un viaje a Estambul
Viajando, imagenes y sensaciones
Viatge a Ítaca
Viatge a l’Orient, contes, llegendes, viatges i tradicions d’Asia

Per acabar només em queda agrair a tots aquells que segueixen el bloc i als que deixen els seus comentaris, i felicitar a tots els blocs premiats.

Viatge a l’Iraq, d’Amman (Jordània) a Bagdad.

Publicat el per
2

Era l’estiu de 1989, feia un any que s’havia acabat la guerra entre l’Iran i l’Iraq, i si bé llavors encara no podia saber-se, només faltava un any per la Primera Guerra del Golf.

Havíem entrat a Jordània des de Síria, després de fer tot el trajecte per terra des de Barcelona, creuant tota Europa i Turquia. Ens havíem conegut amb el meu company de viatge unes setmanes abans d’iniciar l’aventura.

L’Iraq era un destí molt llunyà, un dels indrets que em resultaven més fascinants, i també, perquè no dir-ho, més complicats per accedir-hi. Vam intentar obtenir un visat turístic a l’ambaixada iraquiana a Amman, sense dipositar-hi grans esperances. A l’ambaixada ens van dir que tornéssim en un parell de dies, i, efectivament, al cap de dos dies ens van concedir el visat per poder entrar a l’Iraq, sense cap problema, i sense ni tan sols cobrar-nos cap taxa.

Poder viatjar a l’Iraq era quasi com un somni, era una destinació on es barrejava la imaginació construïda a partir de diverses lectures sobre aquelles terres, i la crua realitat de ser un país que acabava de passar una guerra que havia durat vuit anys.

Vam fer el camí d’Amman a Bagdad en autobús. Durant el viatge vam adonar-nos que en aquell autobús hi anaven molts egipcis i sudanesos que volien treballar a l’Iraq. Ens van dir que els sous que podien cobrar allà eren superiors als que cobraven en els seus països d’origen. Continua llegint →

De Singapur a Malaca (Malàisia).

Publicat el per
1

El despertador va sonar a les set de la matinada. Poc després deixava aquell hotel situat al centre de Singapur per anar a l’estació d’autobusos. Tenia la intenció d’agafar el primer bus que sortís en direcció a Malàisia.

A aquelles hores no passava cap bus dels que necessitava per arribar fins a l’estació d’autobusos, així que vaig agafar un taxi. Els tres dòlars de Singapur que em va costar aquell trajecte en taxi van valer la pena, doncs va ser arribar a l’estació d’autobusos i trobar-ne un que sortia en pocs minuts cap a Malaca.

Vaig comprar un bitllet per pujar a aquell autobús. El viatge va ser còmode. L’autobús va fer una primera parada al punt fronterer de Singapur i després al de Malàisia. El trajecte en bus va durar quatre hores i mitja.

Durant el viatge vaig conèixer a una parella, el Chris (de Singapur) i la Lena (de Malaca), els quals, a l’arribar a Malaca, van tenir un petit incident amb la policia.

Es notori que a Singapur són molt estrictes amb les prohibicions i corresponents multes pels infractors, raó per la qual cal vigilar en no tirar un paper o altra cosa al terra, o no fumar en els autobusos, taxis, ascensors…, no creuar els carrers fora dels passos de vianants, etc., doncs la multa que pot caure és important.

A Malàisia, si bé també existeixen prohibicions similars, no són tan estrictes en el seu compliment.

Continua llegint →

Els pilars caminants de les festes de Santa Tecla (Tarragona).

Publicat el per
Respon

Veure baixar els pilars pel carrer Major de Tarragona, després de que hagin pujat i baixat les escales de la plaça de la Catedral (el Pla de la Seu), és un dels espectacles que ens ofereixen les festes de Santa Tecla de Tarragona. Concretament, els pilars caminants tenen lloc el dia de la Mercè, el 24 de setembre.

Els carrers del centre de Tarragona, especialment el carrer Major, estan plens de gent, i no cal dir com està la plaça de la Font, fi de trajecte dels pilars, que han d’arribar fins a l’Ajuntament.

Continua llegint →

Sí o sí, una qüestió d’educació birmana (Myanmar).

Publicat el per
6

En birmà hi ha dues paraules o expressions, o dues maneres d’entonació al pronunciar la mateixa paraula (jo no parlo birmà), que signifiquen “sí”, una d’elles s’utilitza quan es vol dir sí, i l’altra quan es vol dir “no” d’una forma educada.

Aquesta subtilesa de la llengua birmana està en consonància amb l’amabilitat i l’educació de la seva gent.

Però aquesta agudesa o subtilitat de la llengua birmana és impossible de ser traduïda a qualsevol de les llengües occidentals, i pot ocasionar certs malentesos als estrangers.

El motiu de l’existència d’un “sí” que vol dir “no”, ve motivat per què segons el sentit d’educació birmana no és educat contestar que “no” a una pregunta afirmativa directa.

Per tant, quan es viatja per Myanmar o Birmània, cal estar atent a la manera en que es pregunten les coses, doncs pot obtenir-se una resposta que en lloc de solucionar un dubte doni lloc a un problema.

Per a il·lustrar millor la qüestió el millor és un exemple, per la qual cosa a continuació explicaré una petita anècdota que em va passar a Mandalay. Continua llegint →

El mar d’Aral, una aproximació a un gran desastre mediambiental.

Publicat el per
4

En un altre post vaig explicar el viatge fins a Moynaq (Uzbekistan), però crec que és interessant fer una breu explicació sobre el gran desastre que ha patit aquell indret.

La visita a la que havia estat la quarta reserva d’aigua del planeta, el mar d’Aral, es converteix en una visita a un desert, deixant una sensació difícil de descriure. El viatge fins a Moynaq (Uzbekistan) és difícil d’oblidar, doncs les imatges dels vaixells tirats en mig del que abans havia estat el fons marí no desapareixen del pensament.

La història de la mort d’aquest mar (que de fet és un llac), és una història més de l’actuació irracional humana, una d’aquelles històries que no et creuries si no fos per l’evidència de la realitat. Continua llegint →