Suzhou, la Venècia d’Orient.

Quan vam arribar a l’estació de tren de Huangshan, ja de nit, i després de passar el control d’equipatges d’entrada, ens en vam anar a la sala d’espera. Com sempre, ens vam convertir en el centre d’atenció. Totes les mirades se centraven en nosaltres, sobre tot en els peques. Quan va ser l’hora vam passar a les andanes, i ens vam dirigir al tren que ens havia de portar a Suzhou.

Era un tren nocturn amb compartiments de lliteres. En cada compartiment hi havien sis lliteres, dues a baix, dues al mig i dues a dalt de cada compartiment.

Els tres bitllets que havíem comprat feia uns dies, es corresponien a dues lliteres de dalt d’un dels compartiments, i una llitera del mig del compartiment del costat.

Llavors vaig entendre perquè em va costar tant aconseguir que em venguessin els tres bitllets, i el que intentaven dir-me quan només em volien vendre els dos bitllets de la part de dalt d’un compartiment.

Els nens de menys d’un metre i vint centímetres no cal que viatgin amb bitllet, però llavors han d’estar al seient, o, en aquest cas a la llitera, dels pares. Continua llegint

La Diada de Catalunya de 2012: viatge a la independència.

Ahir vam estar a Barcelona, i vam anar a la manifestació convocada en motiu de la Diada. El lema era molt clar: “Catalunya, nou estat d’Europa”.

La participació ciutadana va ser impactant. Un milió i mig de persones. Aviat està dit! Els que ahir vam estar al centre de Barcelona vam poder apreciar en primera persona la realitat catalana. Allà hi havien petits i grans, gent de totes les edats i condicions, famílies senceres que van anar a expressar un sentiment catalanista molt arrelat. L’ambient era festiu. No hi va haver cap sortida de to. El que sí hi va haver va ser un clar sentiment nacionalista i independentista, amb cants que demanaven la independència de Catalunya.

El dia escollit per aquesta manifestació va ser la Diada, la festa nacional de Catalunya.

La diada nacional de Catalunya és l’onze de setembre, i commemora el record de la darrera defensa de Barcelona l’onze de setembre de 1714, després de catorze mesos de setge davant de l’exèrcit del Borbó Felip V. Continua llegint

De Chiang Rai (Tailàndia) a Luang Nam Tha (nord de Laos).

La nit anterior havíem arribat a Chiang Rai, i aquell matí ens vam aixecar a un quart de sis de la matinada, doncs a les sis havíem d’agafar un autobús que ens portaria a Chiang Khong.

Era important agafar aquell primer bus, doncs calia passar la frontera entre Tailàndia i Laos aviat, i un cop a Laos intentar aconseguir un transport que anés cap al nord, direcció Luang Nam Tha, i sinó, una barca que ens portés cap al Sud, direcció Pakbeng. Decidiríem la ruta a seguir sobre el terreny, depenent de com veiéssim la situació,  doncs era època de pluges i les carreteres del nord de Laos acostumen a estar intransitables en aquesta època.

Vam arribar a l’estació d’autobusos just a les sis del matí. El trajecte en autobús fins a Chiang Khong era d’unes dues hores (hi havia una altra carretera per on es tardava més de tres hores). El bitllet del bus ens va costar 54 baths.

Vam arribar a Chiang Khong a un quart de nou. Des del lloc on ens va deixar l’autobús vam agafar un tuk-tuk que ens va portar fins a la frontera. Continua llegint

Istanbul, entre orient i occident.

El vol de les gavines i el cant del muetzí de matinada desperten la ciutat que ha estat dormint.

El sol apareix per l’orient, però el reflex dels minarets de les mesquites es veu des de l’occident. Els olors que ens assalten pels mercats, ens evoquen l’orient, però el preu que ara en demanen ens recorda l’occident.

L’orient el veiem per tot arreu, en les catifes penjades i esteses a les botigues, en els gots de té que circulen per restaurants, basars i inclús pels carrers, en les mans pintades amb henna de les dones, en els kebabs, en la lluentor dels daurats, en els mercats, en el regateig, en els mocadors que duen les dones, en les cares tapades d’algunes d’elles, en la silueta dels minarets que surten per tots els indrets de la ciutat, en les masbahes amb que juguen els homes, en els narguils que provoquen bombolles d’aire per a que l’aigua pugui moure’s dins de la tranquil·litat que regna en l’ambient ombrívol de les tranquil·les teteries que encara poden trobar-se…

Però l’occident també pot veure’s molt a prop de l’orient en aquesta ciutat. Ens el trobem en les noves construccions i serveis dirigits al turisme, en el vestir de la joventut, i dels no tan joves, en el transport, i en l’ambient de certs barris que volen aproximar-se més a la comoditat i maneres europees que a la tradició asiàtica…

Si no creuem el Bòsfor no trepitjarem Àsia. Si el creuem deixarem Europa.

Aquesta dualitat entre orient i occident està molt present a Istanbul, i potser això és el que la fa una ciutat tan interessant i amb tant encant.

Al matí ens desperta el cant del muetzí, però després, al tard, pots escoltar el mateix cant prenent una copa en alguna de les terrasses de la ciutat.

A les mesquites conviuen els musulmans que hi resen les seves oracions, o que senzillament hi han anat a passar una estona, amb els turistes que hi han anat a visitar-les.

L’orient vol pausa i meditació, l’occident vol rapidesa i rendiment, i el visitant vol una mica de les dues.

Des de la primera vegada que la vaig visitar, fa uns vint-i-cinc anys, la ciutat ha canviat molt, i al llarg dels anys ha tingut uns canvis graduals que si bé l’han anat apropant a occident externament, no li han fet perdre la seva bellesa oriental.

Istanbul té un encant especial, i pots passar-t’hi dies i setmanes, anant d’un lloc cap a un altre, o bé deixant passar el temps assegut en una de les moltes cafeteries, restaurants o teteries, prenent un refresc, menjant un dolç, o, si un és més agosarat, fumant un narguil; però això últim és millor fer-ho acompanyat, d’aquesta manera passarà millor el temps, amb una agradable companyia, i, si el fum del narguil no senta bé, hi haurà qui pugui ajudar al fumador novell a qui el tabac oriental hagi deixat pàl·lid i amb el cap ennuvolat.

Un viatge en taxi per Istanbul.

Cada revolt era una prova per aquella masbaha que penjava del retrovisor d’aquell vell taxi que ens portava al centre de la ciutat.

Les seves trenta-tres perles ben disposades, però ja gastades pel transcurs del temps, i pel sotragueig constant a que estaven sotmeses diàriament, tenien encara una lleu brillantor que feia que no poguessis apartar la mirada del seu moviment que seguia el ritme del vehicle.

Semblava que el taxista fos daltònid, doncs no parava en la majoria de semàfors vermells, sinó que afluixava una mica, però se’ls passava sense cap mena de pudor.

El vehicle anava equipat amb barres antivolcatge, la qual cosa no ajudava a donar sensació de seguretat, sinó que més aviat indicava que podies esperar una arriscada carrera, en el sentit més estricte de l’expressió.

Cada cop que feia una infracció, i en va fer una rere l’altra, al menys des de la nostra òptica occidental, el taxista o bé seguia inexpressiu, o bé feia un signe d’aprovació, segur de si mateix, i orgullós de la seva conducció i del seu vehicle.

Mentrestant les nostres mans només buscaven on agafar-se per evitar anar d’un costat a l’altre d’aquell “taksi”.

El trajecte fins a la nostra destinació no va ser molt llarg, però el nostre somriure inicial es va transformar en inseguretat creixent, i per moments aquell curt lapse de temps es va fer etern.

A aquell primer viatge en van seguir d’altres. Potser va ser degut a que la primera vegada va ser més impactant, o a que aquell primer taxista era especialment avesat a les carreres, però el cert és que, per sort, no vaig tornar a tenir aquella sensació, no al menys amb tanta intensitat, a l’agafar un taxi (“taksi” en turc) a Istanbul.

Ja fa anys que la cosa ha canviat, i actualment agafar un dels abundants taxis grocs que recorren els carrers d’Istanbul no representa una experiència tal vital, si bé cal tenir en compte que no són molt prudents en la conducció, i que han augmentat els taxistes que intenten enganyar cobrant més del compte. El millor, com a tot arreu, és que el taxista no detecti que no es coneix el recorregut, ja que sinó pot tenir la temptació de fer un trajecte més llarg del necessari.

Baixada pel Mekong des de Phnom Penh (Cambodja) fins al Delta del Mekong (Vietnam).

Ens vam aixecar de bon matí per esmorzar i estar preparats a temps per agafar un minibús que ens portaria fins a la barca amb la qual hauríem de fer la baixada pel Mekong fins arribar a Vietnam, a Chau Doc (preu del viatge fins a Chau Doc: 7$).

El minibús ens va recollir al Capitol Guesthouse, al centre de Phnom Penh.

El trajecte amb el minibús va durar unes dues hores. Ens va deixar al riu Mekong, i allà vam agafar una barca direcció a Vietnam. Durant el trajecte es pot veure la vida que hi ha al riu Mekong. Continua llegint

De Siem Reap a Phnom Penh (Cambodja). Una visita ràpida per Phnom Penh: l’horror del règim dels jemers rojos.

Ja feia uns dies que estàvem a Siem Reap (Cambodja) i havíem visitat molts temples (Angkor Vat, Angkor Thom, el Bayon, Ta Prohm, Pre Rup, Banteay Srey, Ta Som, Preah Khan, etc.).

La nostra intenció era anar cap al Sud del Vietnam, i per tant la ruta escollida era baixar fins a la capital de Cambodja, Phnom Penh, i des d’allà agafar un transport que ens portés fins al Delta del Mekong.

Com que la ruta Siem Reap – Phnom Penh ja l’havia fet amb barca baixant pel riu Tomle Sap, i la ruta Phnom Penh – Saigon (ciutat Ho Chi Minh) ja l’havia fet per terra, amb bus, ara vam decidir fer-ho a l’inrevés, el trajecte fins a Phnom Penh fer-lo per terra, amb bus, i des de Phnom Penh fer la baixada amb barca pel Mekong fins arribar a Vietnam.

Vam sortir de Siem Reap amb un bus, a les 7 del matí.

Quan vaig estar-hi a l’any 2000, aquesta ruta no era segura, hi havia bandolers pels camins, i per això en aquella època vaig decidir fer el trajecte pel riu amb barca.

Ara la ruta ja era segura. Durant el trajecte el bus va fer algunes parades. En una d’elles hi havien unes dones que venien productes per menjar, entre ells aranyes a 500 riels l’aranya. Les aranyes eren de grans dimensions, i pels cambodjans sembla ser un menjar suculent.

Nosaltres, sigui perquè no teníem gaire gana, o sigui pel fàstic de veure aquelles enormes aranyes, negres i peludes, no en vam tastar. Podeu dir-me nyicris, menjamiques, o el que vulgueu, però voldria veure-us davant d’aquell “menjar” i contemplar la vostra primera expressió. Continua llegint

Huangshan, la muntanya groga, un dels paisatges més apreciats pels xinesos.

Vam arribar a la ciutat de Huangshan, també anomenada Tunxi, que ja era de nit. Huangshan està situada al sud de la província d’Anhui. Abans d’anar a l’hotel que havíem reservat per internet dos dies abans, vaig intentar comprar els bitllets de tren per anar al cap de tres dies cap a Suzhou (província de Jiangsu).

Vaig trobar un noi que parlava una mica l’anglès, i li vaig explicar que és el que volia saber: la destinació del tren, la data, saber els horaris de trens per aquella data, preu… Va resultar que per la data escollida els trens ja estaven plens, raó per la qual vaig escollir un tren nocturn pel dia anterior al previst, que sortia de Huangshan (Tunxi) a les 20:45 hores i que tenia l’hora d’arribada a Suzhou a les 7:30 hores.

Vam comprar tres bitllets, doncs l’Ona no podia dormir sola en una llitera. Els preu dels tres bitllets va ser de 199 iuans.

Després de tenir els bitllets vam agafar un taxi que ens portés a l’hotel Tiandu (Tiandu International Hotel). Eren quasi les deu de la nit, i estàvem bastant cansats. Continua llegint

Xi Bei Dian, un petit poble de la província de Shandong.

Xi Bei Dian és un petit poble xinès, situat a la província de Shandong, a uns 10 km. de Yanzhou, i amb uns 2.000 habitants.

Vam anar-hi invitats per una família, i tot just arribar al poble ja ens esperaven a casa de la família Bian.

De fet tot el poble té el cognom Bian, raó per la qual poca informació es té si s’hi busca a algú només pel cognom.

Quan vam arribar, a mig matí, a la casa ja havien començat a preparar el dinar. Entre altres coses estaven preparant la pasta per fer raviolis. Continua llegint

Nanquín (Nanjing), antiga capital del sud de Xina.

La nostra estada a Nanquín ha estat motivada per la necessitat de tenir una parada entre Yanzhou i la muntanya groga, per evitar una viatge massa llarg als peques.

Vam escollir Nanquín per ser el millor punt per fer la parada en el nostre recorregut, i de pas aprofitar per visitar una ciutat amb una llarga història. Malgrat estar-hi poc més d’un dia, al menys alguna cosa podríem veure de la ciutat.

Com a antiga capital del sud de Xina, i per la seva antiguitat i història, era el lloc ideal per aprofitar “una parada tècnica”, i conèixer de primera mà alguns dels llocs més interessants de la ciutat. Un d’obligat: la muntanya púrpura (Zijin Shan).

Nanquín (en pinyin Nanjing), amb uns 6.500.000 d’habitants, segons dades del 2007, és la capital de la província de Jiangsu, i va ser capital de la Xina en diversos moments de la història. Continua llegint