Fa uns dies vam anar a fer una excursió amb els dos peques. Vam deixar el cotxe al poble de la Mussara, i des d’allà vam començar a caminar en direcció als avencs de la Febró.
El recorregut és fàcil, si bé amb els dos peques (2 i 5 anys), no vam anar gaire ràpid, sinó a un pas molt tranquil. Continua llegint
Era un dia del mes de juliol de 2009. Vam arribar a Delhi a les dotze de la nit. Feia molta calor.
A Delhi calia avançar el rellotge tres hores i mitja (quan a Catalunya són les 10 hores, a l’Índia són les 13,30 hores).
Després de passar els controls corresponents, i de donar alguns consells a un noi que anava a l’Índia per primer cop, vam canviar moneda, i amb rúpies a la butxaca, vam agafar un taxi de prepagament per anar a dormir a un hotel situat a prop de l’aeroport.
Vam dormir tres hores, doncs a un quart de sis de la matinada ja tornàvem a estar dins d’un altre taxi que ens va portar a l’aeroport de sortides nacionals (diferent de l’aeroport internacional on havíem arribat feia unes hores).
El nostre vol per anar a Kullu tenia la sortida a tres quarts menys cinc de set, però va sortir amb una hora de retard. Era un avió d’hèlixs de quaranta-vuit places. El vol va durar una hora i cinquanta minuts. De fet a Kullu no hi ha aeroport, el més proper està a deu kilòmetres al sud, a la població de Bhuntar, que és on ens va deixar aquell avió, si bé és conegut com l’aeroport de Kullu.
Kullu està situat a 1.220 metres d’altitud, té una població de 18.300 habitants (segons dades de l’època), i és el centre administratiu local de la vall. La major part de l’any Kullu és una ciutat tranquil·la, però cada mes d’octubre hi acudeixen milers de devots per participar en un dels festivals de Dussehra més multitudinaris de l’Índia.
Des de Kullu vam agafar un taxi per anar fins a Manali, situat a la vall de Kullu, que era la nostra destinació. Quan vam arribar a Manali eren les onze del matí. Continua llegint
Vam arribar a Zhouzhuang amb un autobús provinent de Suzhou. Suzhou és coneguda com la Venècia d’Orient, apel·latiu que li va donar Marco Polo, però la veritat és que Zhouzhuang, de més petites dimensions, amb un casc antic molt ben conservat, i amb cases, ponts, canals i carrers cuidats en el seu estil tradicional, es mereix al qualificatiu de “l’altra Venècia de Xina”.
El poble de Zhouzhuang està a la província de Jiangsu, situat entre Suzhou i Shanghai, al sud del riu Iangtsé, al municipi de Kunshan.
És una important destinació turística. Segons les estadístiques oficials cada any rep un milió de turistes, tant xinesos com estrangers. La seva proximitat amb Shanghai n’és la principal causa.
Per aquesta zona hi han varies poblacions de característiques similars, amb canals i aigua que conformen una estètica que als occidentals recorda la Venècia italiana.
D’aquestes poblacions, que els xinesos anomenen pobles d’aigua, deixant de banda Suzhou, n’hi han sis: Tongli, Luzhou, Zhuozhuang, Xitang, Wuzhen i Zhuhijiao. Totes elles comparteixen unes característiques comunes: són poblacions que estan travessades per un o varis canals, conserven les seves construccions originals, mantenen una població local que encara realitza activitats tradicionals, són poblacions amb una llarga història que es reflexa en la seva part antiga, i totes elles han adquirit el compromís de conservar aquestes característiques.
A l’any 2008, aquestes poblacions situades a la vora sud del riu Iangtsé, van ser proposades a la UNESCO per a ser declarades Patrimoni de la Humanitat. Continua llegint
Acabàvem d’arribar a Damasc. S’estava fent de nit. Havíem intentat trobar una habitació en dos hotels, però un estava ple, i l’altre semblava tancat. Era un dia festiu. Un noi ens va veure davant d’aquest segon hotel, i, amb signes molt gràfics, ens va dir que abandonéssim l’intent per trobar-hi una habitació. Ens va indicar que el seguíssim, i va ser ell qui ens va dur fins a un hotel on sí que vam trobar-hi una habitació doble.
Si bé l’habitació era d’aspecte vell, i no tenia bany, tenia dos llits, que era l’important, i inclús tenia una pica on rentar-se les mans.
La dutxa estava al passadís, i no la descriuré perquè val més no recordar-la.
Semblava que tot ens havia anat rodat. Havíem arribat des de Turquia, i teníem ganes de descansar.
Feia hores que no menjàvem, així que vaig buscar dins de la meva motxilla una secallona del Pallars que m’havia reservat per a una ocasió especial, i el fet d’haver arribat a Damasc semblava que era “lo” suficientment especial com per a encetar aquella delícia zelosament guardada al fons de la motxilla des de feia molts dies. Continua llegint
Fa uns dies que van finalitzar les festes de Santa Tecla de Tarragona.
Aquestes festes duren deu dies, aquest any del 15 al 24 de setembre, i tenen tot allò que es pot esperar d’una festa major, com són les revetlles, teatre, esports, etc., però el característic i la essència de les mateixes són el conjunt de balls i danses, entremesos, bestiari, representacions al·legòriques i balls parlats, que conformen el Seguici Popular, protagonista absolut de les festes.
En els darrers anys s’ha realitzat una important tasca de recuperació que ha fet que Tarragona tingui un dels seguicis més importants dels Països Catalans.
A més a més hi ha el fet casteller, amb l’exhibició de castells, i amb els pilars que pugen i baixen les escales de la catedral i van fins a l’Ajuntament. Continua llegint
Quan vam arribar a l’estació de tren de Huangshan, ja de nit, i després de passar el control d’equipatges d’entrada, ens en vam anar a la sala d’espera. Com sempre, ens vam convertir en el centre d’atenció. Totes les mirades se centraven en nosaltres, sobre tot en els peques. Quan va ser l’hora vam passar a les andanes, i ens vam dirigir al tren que ens havia de portar a Suzhou.
Era un tren nocturn amb compartiments de lliteres. En cada compartiment hi havien sis lliteres, dues a baix, dues al mig i dues a dalt de cada compartiment.
Els tres bitllets que havíem comprat feia uns dies, es corresponien a dues lliteres de dalt d’un dels compartiments, i una llitera del mig del compartiment del costat.
Llavors vaig entendre perquè em va costar tant aconseguir que em venguessin els tres bitllets, i el que intentaven dir-me quan només em volien vendre els dos bitllets de la part de dalt d’un compartiment.
Els nens de menys d’un metre i vint centímetres no cal que viatgin amb bitllet, però llavors han d’estar al seient, o, en aquest cas a la llitera, dels pares. Continua llegint
Ahir vam estar a Barcelona, i vam anar a la manifestació convocada en motiu de la Diada. El lema era molt clar: “Catalunya, nou estat d’Europa”.
La participació ciutadana va ser impactant. Un milió i mig de persones. Aviat està dit! Els que ahir vam estar al centre de Barcelona vam poder apreciar en primera persona la realitat catalana. Allà hi havien petits i grans, gent de totes les edats i condicions, famílies senceres que van anar a expressar un sentiment catalanista molt arrelat. L’ambient era festiu. No hi va haver cap sortida de to. El que sí hi va haver va ser un clar sentiment nacionalista i independentista, amb cants que demanaven la independència de Catalunya.
El dia escollit per aquesta manifestació va ser la Diada, la festa nacional de Catalunya.
La diada nacional de Catalunya és l’onze de setembre, i commemora el record de la darrera defensa de Barcelona l’onze de setembre de 1714, després de catorze mesos de setge davant de l’exèrcit del Borbó Felip V. Continua llegint
La nit anterior havíem arribat a Chiang Rai, i aquell matí ens vam aixecar a un quart de sis de la matinada, doncs a les sis havíem d’agafar un autobús que ens portaria a Chiang Khong.
Era important agafar aquell primer bus, doncs calia passar la frontera entre Tailàndia i Laos aviat, i un cop a Laos intentar aconseguir un transport que anés cap al nord, direcció Luang Nam Tha, i sinó, una barca que ens portés cap al Sud, direcció Pakbeng. Decidiríem la ruta a seguir sobre el terreny, depenent de com veiéssim la situació, doncs era època de pluges i les carreteres del nord de Laos acostumen a estar intransitables en aquesta època.
Vam arribar a l’estació d’autobusos just a les sis del matí. El trajecte en autobús fins a Chiang Khong era d’unes dues hores (hi havia una altra carretera per on es tardava més de tres hores). El bitllet del bus ens va costar 54 baths.
Vam arribar a Chiang Khong a un quart de nou. Des del lloc on ens va deixar l’autobús vam agafar un tuk-tuk que ens va portar fins a la frontera. Continua llegint
El vol de les gavines i el cant del muetzí de matinada desperten la ciutat que ha estat dormint.
El sol apareix per l’orient, però el reflex dels minarets de les mesquites es veu des de l’occident. Els olors que ens assalten pels mercats, ens evoquen l’orient, però el preu que ara en demanen ens recorda l’occident.
L’orient el veiem per tot arreu, en les catifes penjades i esteses a les botigues, en els gots de té que circulen per restaurants, basars i inclús pels carrers, en les mans pintades amb henna de les dones, en els kebabs, en la lluentor dels daurats, en els mercats, en el regateig, en els mocadors que duen les dones, en les cares tapades d’algunes d’elles, en la silueta dels minarets que surten per tots els indrets de la ciutat, en les masbahes amb que juguen els homes, en els narguils que provoquen bombolles d’aire per a que l’aigua pugui moure’s dins de la tranquil·litat que regna en l’ambient ombrívol de les tranquil·les teteries que encara poden trobar-se…
Però l’occident també pot veure’s molt a prop de l’orient en aquesta ciutat. Ens el trobem en les noves construccions i serveis dirigits al turisme, en el vestir de la joventut, i dels no tan joves, en el transport, i en l’ambient de certs barris que volen aproximar-se més a la comoditat i maneres europees que a la tradició asiàtica…
Si no creuem el Bòsfor no trepitjarem Àsia. Si el creuem deixarem Europa.
Aquesta dualitat entre orient i occident està molt present a Istanbul, i potser això és el que la fa una ciutat tan interessant i amb tant encant.
Al matí ens desperta el cant del muetzí, però després, al tard, pots escoltar el mateix cant prenent una copa en alguna de les terrasses de la ciutat.
A les mesquites conviuen els musulmans que hi resen les seves oracions, o que senzillament hi han anat a passar una estona, amb els turistes que hi han anat a visitar-les.
L’orient vol pausa i meditació, l’occident vol rapidesa i rendiment, i el visitant vol una mica de les dues.
Des de la primera vegada que la vaig visitar, fa uns vint-i-cinc anys, la ciutat ha canviat molt, i al llarg dels anys ha tingut uns canvis graduals que si bé l’han anat apropant a occident externament, no li han fet perdre la seva bellesa oriental.
Istanbul té un encant especial, i pots passar-t’hi dies i setmanes, anant d’un lloc cap a un altre, o bé deixant passar el temps assegut en una de les moltes cafeteries, restaurants o teteries, prenent un refresc, menjant un dolç, o, si un és més agosarat, fumant un narguil; però això últim és millor fer-ho acompanyat, d’aquesta manera passarà millor el temps, amb una agradable companyia, i, si el fum del narguil no senta bé, hi haurà qui pugui ajudar al fumador novell a qui el tabac oriental hagi deixat pàl·lid i amb el cap ennuvolat.
Cada revolt era una prova per aquella masbaha que penjava del retrovisor d’aquell vell taxi que ens portava al centre de la ciutat.
Les seves trenta-tres perles ben disposades, però ja gastades pel transcurs del temps, i pel sotragueig constant a que estaven sotmeses diàriament, tenien encara una lleu brillantor que feia que no poguessis apartar la mirada del seu moviment que seguia el ritme del vehicle.
Semblava que el taxista fos daltònid, doncs no parava en la majoria de semàfors vermells, sinó que afluixava una mica, però se’ls passava sense cap mena de pudor.
El vehicle anava equipat amb barres antivolcatge, la qual cosa no ajudava a donar sensació de seguretat, sinó que més aviat indicava que podies esperar una arriscada carrera, en el sentit més estricte de l’expressió.
Cada cop que feia una infracció, i en va fer una rere l’altra, al menys des de la nostra òptica occidental, el taxista o bé seguia inexpressiu, o bé feia un signe d’aprovació, segur de si mateix, i orgullós de la seva conducció i del seu vehicle.
Mentrestant les nostres mans només buscaven on agafar-se per evitar anar d’un costat a l’altre d’aquell “taksi”.
El trajecte fins a la nostra destinació no va ser molt llarg, però el nostre somriure inicial es va transformar en inseguretat creixent, i per moments aquell curt lapse de temps es va fer etern.
A aquell primer viatge en van seguir d’altres. Potser va ser degut a que la primera vegada va ser més impactant, o a que aquell primer taxista era especialment avesat a les carreres, però el cert és que, per sort, no vaig tornar a tenir aquella sensació, no al menys amb tanta intensitat, a l’agafar un taxi (“taksi” en turc) a Istanbul.
Ja fa anys que la cosa ha canviat, i actualment agafar un dels abundants taxis grocs que recorren els carrers d’Istanbul no representa una experiència tal vital, si bé cal tenir en compte que no són molt prudents en la conducció, i que han augmentat els taxistes que intenten enganyar cobrant més del compte. El millor, com a tot arreu, és que el taxista no detecti que no es coneix el recorregut, ja que sinó pot tenir la temptació de fer un trajecte més llarg del necessari.
Altres indrets 