Primer contacte amb el cant del muetzí (Istanbul).

El primer cop que vaig viatjar més enllà d’Europa va ser a Turquia. Fins aquell moment havia recorregut molts països europeus, havia conegut gent molt diversa, provinents d’indrets situats a d’altres continents, però encara no havia trepitjat un sòl que no fos l’europeu.

Sempre m’havia cridat l’atenció el continent asiàtic. Els llibres m’havien ensenyat la història, la cultura, les religions, i els llocs més emblemàtics d’aquell continent oriental, però com passa moltes vegades, semblaven llocs molt llunyans, llocs de fantasia, indrets on no hi arriba qualsevol.

Istanbul (Turquia)

Aquell estiu de 1988 no estava disposat a tornar a casa sense abans haver trepitjat Àsia. I així va ser. Jo viatjava sol, i després d’haver estat uns dies en unes illes gregues, enlloc d’agafar un tren de tornada cap a l’antiga Iugoslàvia, vaig agafar-ne un altre en direcció a Tessalònica, i d’allà cap a Istanbul.

Istanbul (Turquia)

En aquells temps no es viatjava tant com ara, més aviat al contrari. En el tren ens vam trobar alguns viatgers i vam intercanviar informació i pensaments sobre el que ens trobaríem a Turquia. Continua llegint

Arribada a Yangon (Myanmar).

Acabàvem d’aterrar a l’aeroport de Yangon (Rangoon). Era un matí del mes d’agost de 2002. Feia molta calor. El dia anterior havíem aconseguit els visats de Myanmar a l’ambaixada de Myanmar a Bangkok, i havíem comprat els bitllets d’avió per volar amb la Thai des de Bangkok a Yangon.

A l’ambaixada de Myanmar a Bangkok havien estat molt amables, tenint en compte que els hi havíem portat els passaports i resta de documentació el mateix dia, a mig matí. En poca estona ens van fer els visats i a més a més ens van cobrar menys del que ens havien dit. Continua llegint

Pel desert de Khor al Adaid (Qatar) amb un 4×4.

Era un dia del mes d’agost de l’any 2008, estàvem en l’interior d’un tot terreny, dalt d’una gran duna d’arena, en mig del desert de Khor al Adaid, també anomenat “mar interior”, situat al sud-est de Qatar. El conductor, de nom Moa, havia format part d’un cos especial de l’exèrcit d’un dels països de la península aràbiga, i estava molt acostumat a moure’s per aquelles inhòspites terres.

El desert de Khor al Adaid, conegut també com Khawr al Udayd, és un indret ple de dunes de sorra que envolten una badia que forma el mar en aquesta àrea del Golf Pèrsic, i que limita al Sud amb la frontera de l’Aràbia Saudita.

Abans d’entrar al desert amb el 4×4 vam parar per treure aire dels pneumàtics (doncs amb la calor s’expandeix l’aire i augmenta la pressió), i després vam estar més d’una hora corrent pel mig del desert, entre les dunes, sense cap pista visible per enlloc, i amb un paisatge de sorra i més sorra per tot arreu. Continua llegint

Boudhanath (Nepal), antic poble parada de caravanes, actual barri de Katmandú, i un clar referent pel budisme.

Quan les caravanes creuaven l’Himàlaia des de Lhasa en direcció al subcontinent indi arribaven a la vall de Katmandú per la seva vessant nord-est, i després arribaven a Bodhnath (també anomenat Boudha). Posteriorment, aquesta antiga ruta comercial que enllaçava el Tibet amb aquests indrets més meridionals, que podem qualificar com a ruta secundària de l’antiga ruta de la seda, es dirigia cap al sud creuant el riu Bagmati direcció a Patan, i seguint cap a l’Índia profunda.

Han passat molts anys des d’aquells temps, i Boudhanath, també anomenat com Bodhnath, Baudhanath, Bauddha o Bodh Nath, ha esdevingut un lloc de referència pel Budisme. Actualment és un dels indrets més sagrats del Nepal, i la seva stupa una de les més grans del món.

Alguns han qualificat l’stupa de Boudhanath com l’equivalent a la Meca pel que fa al Budisme. Personalment crec que és una comparació molt forçada, doncs són realitats molts diferents i de difícil comparació.

A l’any 1979 Boudhanath va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Continua llegint

Un ensurt dins del cràter del Ngorongoro (Tanzània).

En swahili l’expressió “hakuna matata” significa literalment que “no hi ha cap problema”, i es pot traduir com “sense preocupacions”, “no t’angoixis”, “tot està bé”… Malgrat l’anterior, quan et trobes davant d’una situació complicada i un africà et diu “hakuna matata” vol dir que realment tens un problema important.

Era l’estiu de 1997 i em trobava al cràter del Ngorongoro, zona que abans formava part del Parc nacional del Serengueti, però que es va separar quan va ser declarada zona de conservació. A l’any 1979 va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. La zona de conservació del Ngorongoro està situada a uns 180 km. a l’oest d’Arusha, als altiplans dels cràters de Tanzània, al nord del país. Dins d’aquesta àrea de conservació s’hi troba el cràter del Ngorongoro, que és una gran caldera volcànica, formada segons els experts fa uns dos o tres milions d’anys, situat a una altitud d’uns 2.300 metres, amb una fondària de 610 metres i amb una extensió d’uns 260 km2.

Dins del cràter hi viu una gran reserva d’animals salvatges, entre els quals hi han milers de nyus, zebres, búfals i gaseles, hienes, 62 lleons comptabilitzats a l’any 2001, així com alguns lleopards, elefants, hipopòtams i rinoceronts.

Estava fent un safari de set dies, junt amb altres companys. Havíem contractat dos tot terrenys i portàvem tendes de campanya per passar les nits.

Un dels dos vehicles no arrancava bé, apart de no tancar bé les portes, tenir alguns forats al terra… en resum, el típic vehicle amb el que no és recomanable fer un safari. Continua llegint

Excursió per la serra de la Mussara fins als Avencs de la Febró (Tarragona, Catalunya).

Fa uns dies vam anar a fer una excursió amb els dos peques. Vam deixar el cotxe al poble de la Mussara, i des d’allà vam començar a caminar en direcció als avencs de la Febró.

El recorregut és fàcil, si bé amb els dos peques (2 i 5 anys), no vam anar gaire ràpid, sinó a un pas molt tranquil. Continua llegint

Manali (Índia), preparatius pel viatge per anar a Leh (Ladakh).

Era un dia del mes de juliol de 2009. Vam arribar a Delhi a les dotze de la nit. Feia molta calor.

A Delhi calia avançar el rellotge tres hores i mitja (quan a Catalunya són les 10 hores, a l’Índia són les 13,30 hores).

Després de passar els controls corresponents, i de donar alguns consells a un noi que anava a l’Índia per primer cop, vam canviar moneda, i amb rúpies a la butxaca, vam agafar un taxi de prepagament per anar a dormir a un hotel situat a prop de l’aeroport.

Vam dormir tres hores, doncs a un quart de sis de la matinada ja tornàvem a estar dins d’un altre taxi que ens va portar a l’aeroport de sortides nacionals (diferent de l’aeroport internacional on havíem arribat feia unes hores).

El nostre vol per anar a Kullu tenia la sortida a tres quarts menys cinc de set, però va sortir amb una hora de retard. Era un avió d’hèlixs de quaranta-vuit places. El vol va durar una hora i cinquanta minuts. De fet a Kullu no hi ha aeroport, el més proper està a deu kilòmetres al sud, a la població de Bhuntar, que és on ens va deixar aquell avió, si bé és conegut com l’aeroport de Kullu.

Kullu està situat a 1.220 metres d’altitud, té una població de 18.300 habitants (segons dades de l’època), i és el centre administratiu local de la vall. La major part de l’any Kullu és una ciutat tranquil·la, però cada mes d’octubre hi acudeixen milers de devots per participar en un dels festivals de Dussehra més multitudinaris de l’Índia.

https://lh4.googleusercontent.com/-rUt03MoKfFQ/ULupWLopH5I/AAAAAAAABoQ/m1qyFAXijKg/s500/IMG_0142-5.jpg

Des de Kullu vam agafar un taxi per anar fins a Manali, situat a la vall de Kullu, que era la nostra destinació. Quan vam arribar a Manali eren les onze del matí. Continua llegint

Zhouzhuang, una de les petites Venècies de Xina.

Vam arribar a Zhouzhuang amb un autobús provinent de Suzhou. Suzhou és coneguda com la Venècia d’Orient, apel·latiu que li va donar Marco Polo, però la veritat és que Zhouzhuang, de més petites dimensions, amb un casc antic molt ben conservat, i amb cases, ponts, canals i carrers cuidats en el seu estil tradicional, es mereix al qualificatiu de “l’altra Venècia de Xina”.

El poble de Zhouzhuang està a la província de Jiangsu, situat entre Suzhou i Shanghai, al sud del riu Iangtsé, al municipi de Kunshan.

És una important destinació turística. Segons les estadístiques oficials cada any rep un milió de turistes, tant xinesos com estrangers. La seva proximitat amb Shanghai n’és la principal causa.

Per aquesta zona hi han varies poblacions de característiques similars, amb canals i aigua que conformen una estètica que als occidentals recorda la Venècia italiana.

D’aquestes poblacions, que els xinesos anomenen pobles d’aigua, deixant de banda Suzhou, n’hi han sis: Tongli, Luzhou, Zhuozhuang, Xitang, Wuzhen i Zhuhijiao. Totes elles comparteixen unes característiques comunes: són poblacions que estan travessades per un o varis canals, conserven les seves construccions originals, mantenen una població local que encara realitza activitats tradicionals, són poblacions amb una llarga història que es reflexa en la seva part antiga, i totes elles han adquirit el compromís de conservar aquestes característiques.

A l’any 2008, aquestes poblacions situades a la vora sud del riu Iangtsé, van ser proposades a la UNESCO per a ser declarades Patrimoni de la Humanitat. Continua llegint

Una desagradable sorpresa a l’habitació d’un hotel de Damasc.

Acabàvem d’arribar a Damasc. S’estava fent de nit. Havíem intentat trobar una habitació en dos hotels, però un estava ple, i l’altre semblava tancat. Era un dia festiu. Un noi ens va veure davant d’aquest segon hotel, i, amb signes molt gràfics, ens va dir que abandonéssim l’intent per trobar-hi una habitació. Ens va indicar que el seguíssim, i va ser ell qui ens va dur fins a un hotel on sí que vam trobar-hi una habitació doble.

Si bé l’habitació era d’aspecte vell, i no tenia bany, tenia dos llits, que era l’important, i inclús tenia una pica on rentar-se les mans.

La dutxa estava al passadís, i no la descriuré perquè val més no recordar-la.

Semblava que tot ens havia anat rodat. Havíem arribat des de Turquia, i teníem ganes de descansar.

Feia hores que no menjàvem, així que vaig buscar dins de la meva motxilla una secallona del Pallars que m’havia reservat per a una ocasió especial, i el fet d’haver arribat a Damasc semblava que era “lo” suficientment especial com per a encetar aquella delícia zelosament guardada al fons de la motxilla des de feia molts dies. Continua llegint

El Seguici Popular de les Festes de Santa Tecla de Tarragona.

Fa uns dies que van finalitzar les festes de Santa Tecla de Tarragona.

Aquestes festes duren deu dies, aquest any del 15 al 24 de setembre, i tenen tot allò que es pot esperar d’una festa major, com són les revetlles, teatre, esports, etc., però el característic i la essència de les mateixes són el conjunt de balls i danses, entremesos, bestiari, representacions al·legòriques i balls parlats, que conformen el Seguici Popular, protagonista absolut de les festes.

En els darrers anys s’ha realitzat una important tasca de recuperació que ha fet que Tarragona tingui un dels seguicis més importants dels Països Catalans.

A més a més hi ha el fet casteller, amb l’exhibició de castells, i amb els pilars que pugen i baixen les escales de la catedral i van fins a l’Ajuntament. Continua llegint