Una situació d’emergència en el centre de Damasc (Síria).

Rememorant viatges pretèrits, avui m’ha vingut al cap una petita anècdota que em va passar a Damasc ja fa uns quants anys.

Feia uns dies que havia arribat a Síria, i aquell dia em trobava en mig d’una plaça en una zona cèntrica de Damasc. Havia arribat fins aquella plaça passejant, camí de la mesquita dels Omeies, sense pressa, gaudint d’una passejada relaxada.

Feia calor. M’havia aturat en una paradeta que hi havia al carrer, en un lateral de la plaça, on un home hi feia quelcom de menjar. Jo tenia una mica de gana, així és que m’hi havia atansat per veure si hi havia alguna cosa que em fes goig per menjar. De seguida vaig veure que hi havia unes boles de kibbeh. Eren unes boles grans, amb bon aspecte, i el meu estómac em va convèncer per a comprar-ne una.

El kibbeh és un aliment comú a la zona de l’Orient Mitjà i part del Caucas, i consisteix, bàsicament, en carn picada de corder amb bulgur i espècies. Continua llegint

Barhal (Altiparmak), un poble situat a les valls georgianes de Turquia.

Vam decidir anar a Barhal mentre anàvem en autobús cap a Yusufeli. Quan vam arribar a Barhal ens vam adonar que era un poblet molt tranquil, allunyat de tot arreu, i on es podien passar uns dies de descans, sense presses.

Barhal està situat a dalt de les muntanyes, a vint-i-set kilòmetres al nord-oest de Yusufeli. S’hi arriba després de recórrer una carretera estreta i plena de corbes, amb els tres últims kilòmetres sense asfaltar.

Barhal també és conegut com Altiparmak o Parhal, i en georgià Parchali o Parkhali. És un petit poble de muntanya, situat a la zona de les muntanyes Kaçkar.

Continua llegint

De Kars a Barhal (Altiparmak), les valls georgianes (Turquia).

Feia ja alguns dies que estàvem per la regió de Kars, i calia decidir cap a on continuaríem la ruta. L’alternativa era anar cap al nord-oest, en direcció a Artvin, o bé agafar un bus que ens portés cap a l’oest, a Yusufeli. La destinació en tot cas eren les valls georgianes de l’est de Turquia, Artvin es troba al nord de les valls i Yusufeli en el centre de les mateixes.

El dia anterior vam decidir anar cap a Yusufeli, un petit poble situat en el cor de les valls georgianes turques.

Yusufeli té poc més de sis mil habitants, i la seva situació és molt bona per visitar les diferents valls georgianes. Artvin queda al nord, té vint-i-un mil habitants aproximadament, i és més una ciutat de pas, a priori sense l’encant que té Yusufeli. Continua llegint

El tasbih o masbaha: el rosari musulmà.

Quan es viatja per països musulmans, sobre tot àrabs, és freqüent veure homes que porten la masbaha a les mans.

El tasbih o masbaha (tespih o tesbih en turc) és similar a un rosari, se l’anomena moltes vegades com a rosari musulmà, i el fan servir per resar el dikr o invocació repetida dels noms d’Al·là (Allah).

La masbaha es composa d’un seguit de trenta-tres o noranta-nou grans enfilats, similar a un collaret, i acabat en una borla o adorn, o amb tres o quatre grans més allargats. Els grans de la masbaha poden ser de diferents materials, més o menys preciosos, si bé els més comuns i estesos per ús diari acostumen a ser de plàstic, de fusta, o d’algun altre tipus de material poc noble.

El nombre de grans està relacionat amb els noranta-nou noms o atributs de Déu (Al·là).

Continua llegint

Una habitació d’hotel amb sorpresa (Hué -Vietnam-).

Tots aquells que estem acostumats a viatjar per diferents contrades sabem que en certs indrets (tots aquells que no es troben dins de l’anomenat primer món), cal prendre certes precaucions abans d’agafar una habitació en un hotel, sobre tot si s’està buscant un hotel econòmic.
Apart de preguntar per l’habitació, si és individual, doble o triple, si hi ha bany dins de la mateixa o aquest és compartit, si té aigua calenta… sempre és recomanable inspeccionar l’habitació (una mirada ràpida), per assegurar-se que compleix amb els mínims que estem buscant.

Era un mes d’agost de ja fa uns quants anys, i acabàvem d’arribar a Hué provinents de Da Nang, en un recorregut que fèiem des del Sud del Vietnam cap al nord del país, d’una durada aproximada d’un mes.
Estava viatjant amb altres tres catalans que havia conegut uns mesos abans mitjançant un anunci.

Vam escollir un hotel que estava a les afores de la ciutat, la qual cosa ja ens anava bé perquè estàvem més a prop de zones rurals, i des d’allà llogant unes bicicletes podríem fer unes bones excursions fora de la ciutat. Continua llegint

Ani, antiga capital armènia, actualment una ciutat fantasma en mig del no res (Turquia, Kurdistan, Armènia).

De la mateixa manera que el vel amaga el rostre de moltes dones musulmanes; les muntanyes, el pas del temps i la soledat de l’indret, han mantingut amagada i oblidada a Ani, l’antiga capital del Regne d’Armènia.

Per arribar-hi vam contractar un vehicle a la ciutat de Kars, a l’est de Turquia, per a que ens portés fins a les restes d’aquesta antiga ciutat, un indret poc conegut, allunyat de tot arreu, i on cal anar-hi expressament, doncs no queda a prop de cap ruta, menys encara després de que la frontera turcoarmènia fos tancada degut a les tenses relacions existents entre els dos països.
De fet, la frontera va ser tancada a l’any 1993 per Turquia, de forma unilateral, durant la guerra de l’Alt Karabagh, en solidaritat amb l’Azerbaidjan, a qui ajudava militarment i políticament.

Ani està situada a uns 45 kilòmetres de Kars, conectada per una carretera que està en molt bones condicions. Aquella antiga ciutat que va arribar a ser, al seu dia, la capital del regne medieval d’Armènia, actualment es troba en ruïnes, i està situada en territori turc, just al costat de la frontera amb Armènia. Continua llegint

Una aproximació als voltants de Kars (Kurdistan turc): els confins de Turquia II.

En l’anterior post sobre Kars em vaig referir exclusivament a la ciutat de Kars, però la regió en què es troba situada aquesta població es mereix uns dies de visita per a conèixer-la.

La ciutat de Kars es troba situada en un indret de grans extensions estepàries, on difícilment es pot veure un arbre, i on predomina la vegetació baixa i terres de cultiu, recorregudes de tant en tant per ramats d’ovelles i de vaques que donen un toc de vida a la soledat que transmet aquest paisatge de planures ondulades sense fi, on no es troba una sola ombra per guarir-se del sol, i on el temps passa molt lentament.

Continua llegint

Kars, nord-est de Turquia (Kurdistan turc): els confins de Turquia.

Hi ha qui diu que Kars està lluny de tot arreu, que ningú vol anar-hi, i que aquells que hi viuen volen marxar-ne.

El cert és que en el control policial de l’aeroport d’Istanbul, quan uns policies turcs van veure que anàvem a Kars, es van quedar molt estranyats, i no paraven de preguntar-nos per què hi anàvem.

Per altra banda, també diuen que Kars és una de les ciutats més pintoresques de Turquia. El cert és que està situada en un indret estratègic, a 1.760 metres d’altitud, molt a prop de la frontera amb Armènia, també a prop de Geòrgia, i a poques hores de viatge de la frontera iraniana. Però el més interessant per al viatger és que és la ciutat més propera a les ruïnes d’Ani, l’antiga capital del regne d’Armènia abandonada des de fa molts anys.

Continua llegint

De Bixkek a Kochkor, primera jornada en la ruta cap a Kaixgar, creuant el pas de Torugart (Kirguizistan).

Eren dos quarts de deu del matí quan acabàvem de deixar tot el transport contractat. Era una hora prudent, no ens havia calgut matinar, i a aquelles hores d’un dia del mes d’agost, a Bixkek (o Bishkek) no s’apreciava molt moviment.

Vam aprofitar per anar a canviar moneda, doncs els propers dies no podríem; si bé només la justa, doncs la nostra destinació era la Xina, i les nostres despeses dels propers dies, una nit en un petit poble i l’altra nit en una iurta en mig de la muntanya, serien molt reduïdes. Amb pocs soms en tindríem suficient.

A dos quarts de dotze ens va passar a buscar per l’hotel el conductor, Sasha, amb una furgoneta que seria el nostre transport els propers tres dies.

Continua llegint

De Seül a Daegu, una primera aproximació a Corea del Sud.

L’avió anava mig buit. Vam arribar a Incheon, aeroport de Seül, a les dues del migdia, de manera que, com que la diferència horària amb Catalunya és de vuit hores, per als nostres cossos eren les sis de la matinada.

Era el mes de març de l’any 2004. Corea del Sud era un indret poc conegut en el nostre país, exceptuant unes quantes marques internacionals coreanes, i això feia que tingués un atractiu especial, doncs malgrat ser primer món, la seva cultura i costums són tan diferents i desconegudes a occident, que el convertia en una destinació molt interessant.

Després de canviar moneda (en aquella època 1 euro equivalia a quasi 1.400 won), vam decidir no quedar-nos a Seül, sinó agafar un autobús que ens portés cap al sud. Vam trobar un bus que anava a Daegu que tenia la sortida prevista en vint minuts, així que vam decidir-nos per aquella destinació. Dit i fet. El trajecte fins a Daegu va durar quatre hores i mitja. Vam arribar-hi de nit, a les vuit de la tarda.

Corea del Sud és un país en certa manera semblant a Espanya. És cert que aquesta és una afirmació arriscada, i molt poc real, doncs no serà ni per idioma, ni per cultura, ni per costums, ni per superfície de territori… però si ens fixem en un simple aspecte general, de nivell o qualitat de vida, podríem dir que seria similar a Espanya però situat al continent asiàtic. Continua llegint