Arxiu de la categoria: 03 Viatges

De Tash Rabat a Kaixgar, tercera i última jornada en la ruta de Bixkek cap a Kaixgar, creuant el pas de Torugart (Kirguizistan).

Publicat el per
Respon

La nit havia estat humida i freda, però aquells paisatges de muntanya escarits i silenciosos, allunyats de la civilització, reconfortaven l’esperit. El got de té amb llet ben calent que ens van portar a la iurta també va ajudar a reconfortar el cos a aquelles hores de la matinada.

Una petita estufa oxidada que hi havia a l’entrada de la iurta, que s’alimentava de femta de vaca, no havia fet el seu servei aquella nit.

El dia havia despertat emboirat, humit, i amb una pluja intermitent… un temps que no deixava veure la llunyania.

No vam tardar més de mitja hora per plegar les mantes i catifes que ens havien fet de llit, parar taula i esmorzar.

Vam deixar la iurta i vam iniciar el que tenia que ser l’últim dia de trajecte fins arribar a Kaixgar, creuant el pas de Torugart.

La pluja ens va anar acompanyant durant el camí. La carretera no estava en millors condicions que el temps. En Sasha, el conductor del nostre vehicle, portava pressa des del moment en que ens vam llevar, doncs la frontera kirguís només podia creuar-se entre les dotze i la una del migdia.

Les primeres hores per aquells camins de terra, sota aquella pluja insistent, es van fer una mica llargs, però els paisatges que s’anaven veient quan la boira escampava, donaven l’al·licient que tot viatger busca per aquelles allunyades terres.

Continua llegint →

Divrigi, un sorprenent poble de l’Anatòlia Central (Turquia).

Publicat el per
Respon

Divrigi, coneguda a l’antiguitat com Tefrícia, no és avui dia una població que tingui un gran renom, malgrat acollir uns monuments declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, i malgrat haver estat a la seva època la capital dels sectaris Paulicians.

Quan el tren ens va deixar a Divrigi ja era tard. L’estació estava allunyada del poble, i només hi havia un taxi. Nosaltres érem els únics estrangers que van baixar del tren. Els altres passatgers anaven pujant als vehicles dels familiars o amics que els estaven esperant. Continua llegint →

Records d’un viatge en tren per Vietnam.

Publicat el per
Respon

Ja fa uns quants anys, vaig fer el meu primer viatge a Vietnam. En aquell temps aquell era un país molt poc turístic. Després de la “intervenció” francesa i posteriorment americana al país, aquest va quedar en certa manera estigmatitzat des d’una visió occidental, com un país perillós o poc amic de les influències occidentals, i, potser per això, per aquella època gairebé no hi havia turisme al Vietnam. La veritat és que durant el mes que vaig estar viatjant per tot el país, de sud a nord, van ser molt pocs els estrangers que em vaig trobar.

Després de passar uns dies a l’antiga capital, Hue, gaudint de la tranquil·litat que oferia la ciutat i les seves properes platges, em vaig disposar a anar cap a Hanoi, la seva actual capital.

Fins aquell moment no havia viatjat en tren per Vietnam, i vaig pensar que seria l’ocasió perfecta, ja que podia fer el viatge en tren nocturn, experimentant un nou mitjà de transport en aquell meravellós país.

Quan vaig pujar al tren vaig deixar la motxilla i em vaig alegrar al veure que, almenys aquell vagó en què em trobava, no anava ple.

Al principi vaig poder començar a experimentar la calor que feia en aquell vagó, però més tard, durant la nit, quan va començar a refrescar, els passatgers vam poder comprovar que no hi havia suficients mantes al tren per a tots. En realitat tampoc és que esperés que hi hagués mantes o res similar.

El tren avançava a una velocitat lenta, i així vaig poder comprendre certes històries a les quals no havia donat molta credibilitat. Havia llegit que en els trens de Vietnam calia anar amb compte amb els lladres, raó per la qual s’havien de tancar les finestres i portes exteriors, ja que a causa de la poca velocitat dels trens, els lladres accedien al tren des de l’exterior, i, després de realitzar les seves malifetes, tornaven a sortir de la mateixa manera que havien entrat. Continua llegint →

Erzurum, la capital de l’Anatòlia Oriental (Turquia).

Publicat el per
Respon

El bus de Yusufeli que ens havia de portar fins a Erzurum sortia a les nou del matí de la plaça central del poble.
El trajecte fins a Erzurum va durar tres hores. L’Ona va aprofitar per “marejar-se” dues vegades, però de seguida es va recuperar.

La modernitat de l’autobús que feia el transport i del vestir de molts passatgers, contrastava amb les tradicionals vestimentes negres que cobrien algunes dones, igual de tradicionals, per altra banda, que el bigoti que porten la majoria dels homes turcs.

IMG_7032-2-2

Després d’escollir un hotel, bastant cèntric, vam sortir a conèixer la ciutat. Ens va ser impossible trobar cap restaurant obert, doncs era Ramadà, i aquell era l’últim dia del mes. Els propers tres dies serien la festa de l’Id al-Fitr, i quasi totes les botigues d’Erzurum estarien tancades, bancs inclosos.

Vam tenir sort de l’hotel on ens vam allotjar, doncs ens van ajudar a canviar moneda i a aconseguir els bitllets de tren per anar a Divrigi (la nostra següent destinació), doncs a l’estació de tren tampoc hi vam trobar a ningú que vengués bitllets, bé, de fet no hi vam trobar a ningú. Ens van dir que quan arribés el tren sí que hi hauria algú, però mentrestant semblava que tothom feia festa.

La ciutat d’Erzurum sorprèn, doncs el que sembla que ha de ser una gran ciutat impersonal, sense gaires atractius, amb 400.000 habitants, la ciutat més gran d’Anatòlia Oriental, resulta ser una ciutat molt interessant.

Aquesta antiga ciutat armènia, anomenada en aquella època Karin, va passar a formar part de l’imperi romà a l’any 387, rebent el nom de Teodosiòpolis a l’any 415. Durant la dominació àrab (període del 700 al 949) la van anomenar Kali.

Degut a la seva situació de cruïlla de rutes entre Constantinoble (a l’oest), Rússia (al nord) i Pèrsia (a l’est), la ciutat, al llarg de la història, ha vist passar exèrcits armenis, romans, perses, bizantins, àrabs, turcs, seljúcides, mongols i russos.

Continua llegint →

La ruta de Manali a Leh (Ladakh), el nord de l’Índia. Primer dia: de Manali a Keylong.

Publicat el per
Respon

Vam sortir de Manali a les sis del matí, en un 4×4. El conductor era un nepalí que es deia Dorje. La nostra destinació era Leh, la capital de Ladakh, però tardaríem tres dies en arribar-hi.

Aquella carretera que uneix Manali amb Leh només és transitable entre juny i octubre, tot i que depenent de l’any aquestes dates poden variar una mica.

Aquell primer dia teníem previst dormir a Keylong, l’últim poble abans de començar la ruta per zona de muntanya on només es pot dormir en tendes, normalment en algun petit campament amb les tendes ja preparades.

Aquella carretera que ens portaria fins a Leh surt de Manali en direcció al nord, al llarg de la Vall del riu Beas. Es una carretera que ascendeix lentament per muntanyes de pinars fins que arriba a les muntanyes pelades i rocoses que condueixen al pas de “Rohtang La” (3.978m), nom que significa “munt de cadàvers”, en referència als centenars de viatgers que han mort congelats en aquest indret al llarg dels temps.

Continua llegint →

Hermel, una població situada a la Vall de la Bekaa (Líban): l’hospitalitat libanesa.

Publicat el per
Respon

Últimament han anat sortint notícies a la premsa sobre atemptats realitzats a la ciutat de Hermel, una població libanesa situada al nord de la Vall de la Bekaa, molt a prop de la frontera amb Síria.

El motiu d’aquests atemptats, segons les reivindicacions fetes pels seus autors (l’anomenat Front Al Nusra, una filial de l’organització Al Qaeda que opera a Síria), és el fet que la regió de Hermel és un feu del grup xiïta libanès Hesbol·là (Hezbol·lah o Hizbollah), i com a represàlia perquè Hesbol·là ajuda el règim siri de Baixar al-Assad.

La lectura d’aquestes notícies referents als atemptats en aquella població libanesa, em porta el record dels dies en que vaig estar-hi, ja fa anys, i de l’hospitalitat que vaig rebre per part dels seus habitants.

És cert que si es viatja per la Vall de la Bekaa es pot apreciar clarament la total influència de Hezbol·lah en aquella regió, però si bé per alguns països és un grup o organització terrorista, per altres és un moviment de resistència legítim contra l’ocupació israeliana del Líban, el qual inclús ha format part, com a partit polític reconegut que és en el Líban, en el govern d’aquest país.

Deixant de banda tota la qüestió política, i entrant en l’aspecte pràctic del que un viatger es pot trobar en aquest indret, el meu record d’aquesta regió és el d’una població que ofereix al viatger una hospitalitat amb majúscules.

Vam arribar a Hermel procedents de Baalbeck. En aquells temps no era un país gaire turístic, no al menys pel que feia al turisme occidental, i al nord del país encara ho era menys.

Quan vam arribar a Hermel vam allotjar-nos en un viver de truites de riu que hi havia a les afores de la ciutat, on llogaven unes poques habitacions que tenien al recinte. Va ser l’únic lloc que vam trobar per poder dormir, doncs en tota la ciutat de Hermel no hi havia cap hotel. Continua llegint →

De Kochkor a Tash Rabat, segona jornada en la ruta cap a Kaixgar, creuant el pas de Torugart (Kirguizistan).

Publicat el per
2

En aquella casa de Kochkor vam passar una bona nit. Ens vam aixecar a dos quarts de vuit. Per esmorzar la nostra amfitriona ens havia preparat creps (блини), melmelada de tres tipus (maduixa, ablipija i móra), pa, una safata amb cacauets, orellanes, panses i te.

Vam acomiadar-nos agraïts pel bon tracte que havíem rebut en aquella casa kirguís.

Durant les hores de ruta anàvem parlant amb en Sasha, el nostre conductor. Ell era rus. Els seus pares havien nascut a Bielorússia. Ens explicava que a Kirguizistan s’hi vivia bé, segons ell millor que a Uzbekistan. Suposo que tot és qüestió de gustos, i de l’experiència personal de cadascú.

Durant el camí anàvem parant allà on ens venia de gust, sense presses, però sense encantar-nos. El camí era bastant dolent. Anàvem trobant bastants camions que portaven ferralla cap a Xina, i en sentit contrari camions carregats de productes manufacturats.

Continua llegint →

Öskvank, una catedral impressionant situada a les valls georgianes de Turquia.

Publicat el per
2

Com ja he explicat en altres entrades d’aquest bloc, recórrer les valls georgianes turques és una agradable experiència. És una regió poc coneguda, poc visitada, i la seva situació no ajuda gaire, doncs es troba a l’extrem del nord-est de Turquia, tocant amb la frontera de Geòrgia i d’Armènia. No és un lloc de pas, i menys si tenim en compte que la frontera entre Turquia i Armènia es troba tancada des de l’any 1993.

Öskvank (Turquia)

Des de Yusufeli vam visitar diferents indrets, i un d’ells va ser Öskvank.

Öskvank és una antiga catedral georgiana situada al sud de Yusufeli. Per arribar-hi cal seguir la carretera principal en direcció a Erzurum, fins que es troba una desviació a la dreta que condueix al poble de Çamliyamaç, després de recórrer uns vuit kilòmetres de distància des de la carretera principal.

Continua llegint →

Dörtkilise, església i monestir georgians situats a les valls georgianes de Turquia, prop de Yusufeli.

Publicat el per
4

Durant la nostra estada a Yusufeli vam dedicar bona part del temps a conèixer les valls georgianes, amb els seus paisatges, les seves antigues esglésies georgianes, moltes d’elles mig abandonades, i la seva especial orografia muntanyosa, moltes vegades amb camins sinuosos, costeruts, sense asfaltar, que ajuden a donar-li un caire més inhòspit a aquells paratges rurals.

Hi ha molts indrets interessants per visitar: Ishan Kilisesi (l’església de la Mare de Déu construïda al segle VIII i ampliada al segle XI), Tortum Gölü i Tortum Selalesi (el llac Tortum i les seves cascades), Öskvank (amb la seva catedral georgiana del segle X que és la més impressionant de tota la regió), Bagbasi, Haho en georgià (església monestir georgià de finals del segle X), Oltu (amb una ciutadella o Kalesi, que va ser restaurada a l’any 2002), Bana (amb una església armènia), Barhal (amb una església georgiana del segle X), Yaylalar (petit poblet amb grans paisatges de pastures d’alta muntanya), Dörtkilise (església georgiana del segle X i monestir), etc.

A mi particularment em va sorprendre molt Dörtkilise, una església georgiana del segle X, amb el seu monestir, un indret que potser per la seva ubicació apartada de centres urbans, aïllat en mig de la muntanya, abandonat, mig caigut en part, té un aire enigmàtic i sorprenent que li confereix una bellesa especial.

Per arribar a Dörtkilise, expressió que significa “quatre portes”, cal anar primer a un poblet anomenat Tekkale, situat a set kilòmetres al sud-oest de Yusufeli. Un cop allà cal seguir un camí que voreja el riu durant uns altres set kilòmetres aproximadament.

Continua llegint →

Yusufeli, un poble situat en el cor de les valls georgianes de Turquia.

Publicat el per
2

Després d’estar uns dies a Barhal vam decidir anar a Yusufeli, i des d’allà intentar conèixer una mica les valls georgianes de Turquia.

El nostre últim esmorzar a Barhal va ser rematat amb una espectacular melmelada d’albercoc. Amb la panxa plena i les motxilles preparades, vam situar-nos a la vora de la carretera esperant que passés un transport per anar a Yusufeli.

Va parar una furgoneta que ens va agafar com a passatgers per fer la ruta de vint-i-set kilòmetres que separen Barhal de Yusufeli, trajecte que va durar una hora aproximadament. La carretera sense asfaltar, després de pocs kilòmetres es va transformar en terreny asfaltat, però va guanyar en corbes i no va millorar en amplada.

Ubicada en terreny muntanyós, a la zona sud de les muntanyes Kaçkar, aquella carretera passava pel mig d’estretes valls dibuixades per rius i rierols, oferint unes bones panoràmiques de tot aquell paisatge.

Vam passar dels 1.300 metres d’altitud de Barhal, als 560 metres de Yusufeli, gaudint del paisatge i resistint les corbes d’aquell itinerari irregular. Els peques es van portar com uns campions, i amb un gest de generositat l’Ona va deixar un petit record del seu esmorzar a aquell xofer de conducció poc suau.

Continua llegint →