De Seül a Daegu, una primera aproximació a Corea del Sud.

L’avió anava mig buit. Vam arribar a Incheon, aeroport de Seül, a les dues del migdia, de manera que, com que la diferència horària amb Catalunya és de vuit hores, per als nostres cossos eren les sis de la matinada.

Era el mes de març de l’any 2004. Corea del Sud era un indret poc conegut en el nostre país, exceptuant unes quantes marques internacionals coreanes, i això feia que tingués un atractiu especial, doncs malgrat ser primer món, la seva cultura i costums són tan diferents i desconegudes a occident, que el convertia en una destinació molt interessant.

Després de canviar moneda (en aquella època 1 euro equivalia a quasi 1.400 won), vam decidir no quedar-nos a Seül, sinó agafar un autobús que ens portés cap al sud. Vam trobar un bus que anava a Daegu que tenia la sortida prevista en vint minuts, així que vam decidir-nos per aquella destinació. Dit i fet. El trajecte fins a Daegu va durar quatre hores i mitja. Vam arribar-hi de nit, a les vuit de la tarda.

Corea del Sud és un país en certa manera semblant a Espanya. És cert que aquesta és una afirmació arriscada, i molt poc real, doncs no serà ni per idioma, ni per cultura, ni per costums, ni per superfície de territori… però si ens fixem en un simple aspecte general, de nivell o qualitat de vida, podríem dir que seria similar a Espanya però situat al continent asiàtic. Continua llegint

Viatge a l’Iraq, d’Amman (Jordània) a Bagdad.

Era l’estiu de 1989, feia un any que s’havia acabat la guerra entre l’Iran i l’Iraq, i si bé llavors encara no podia saber-se, només faltava un any per la Primera Guerra del Golf.

Havíem entrat a Jordània des de Síria, després de fer tot el trajecte per terra des de Barcelona, creuant tota Europa i Turquia. Ens havíem conegut amb el meu company de viatge unes setmanes abans d’iniciar l’aventura.

L’Iraq era un destí molt llunyà, un dels indrets que em resultaven més fascinants, i també, perquè no dir-ho, més complicats per accedir-hi. Vam intentar obtenir un visat turístic a l’ambaixada iraquiana a Amman, sense dipositar-hi grans esperances. A l’ambaixada ens van dir que tornéssim en un parell de dies, i, efectivament, al cap de dos dies ens van concedir el visat per poder entrar a l’Iraq, sense cap problema, i sense ni tan sols cobrar-nos cap taxa.

Poder viatjar a l’Iraq era quasi com un somni, era una destinació on es barrejava la imaginació construïda a partir de diverses lectures sobre aquelles terres, i la crua realitat de ser un país que acabava de passar una guerra que havia durat vuit anys.

Vam fer el camí d’Amman a Bagdad en autobús. Durant el viatge vam adonar-nos que en aquell autobús hi anaven molts egipcis i sudanesos que volien treballar a l’Iraq. Ens van dir que els sous que podien cobrar allà eren superiors als que cobraven en els seus països d’origen. Continua llegint

De Singapur a Malaca (Malàisia).

El despertador va sonar a les set de la matinada. Poc després deixava aquell hotel situat al centre de Singapur per anar a l’estació d’autobusos. Tenia la intenció d’agafar el primer bus que sortís en direcció a Malàisia.

A aquelles hores no passava cap bus dels que necessitava per arribar fins a l’estació d’autobusos, així que vaig agafar un taxi. Els tres dòlars de Singapur que em va costar aquell trajecte en taxi van valer la pena, doncs va ser arribar a l’estació d’autobusos i trobar-ne un que sortia en pocs minuts cap a Malaca.

Vaig comprar un bitllet per pujar a aquell autobús. El viatge va ser còmode. L’autobús va fer una primera parada al punt fronterer de Singapur i després al de Malàisia. El trajecte en bus va durar quatre hores i mitja.

Durant el viatge vaig conèixer a una parella, el Chris (de Singapur) i la Lena (de Malaca), els quals, a l’arribar a Malaca, van tenir un petit incident amb la policia.

Es notori que a Singapur són molt estrictes amb les prohibicions i corresponents multes pels infractors, raó per la qual cal vigilar en no tirar un paper o altra cosa al terra, o no fumar en els autobusos, taxis, ascensors…, no creuar els carrers fora dels passos de vianants, etc., doncs la multa que pot caure és important.

A Malàisia, si bé també existeixen prohibicions similars, no són tan estrictes en el seu compliment.

Continua llegint

Sí o sí, una qüestió d’educació birmana (Myanmar).

En birmà hi ha dues paraules o expressions, o dues maneres d’entonació al pronunciar la mateixa paraula (jo no parlo birmà), que signifiquen “sí”, una d’elles s’utilitza quan es vol dir sí, i l’altra quan es vol dir “no” d’una forma educada.

Aquesta subtilesa de la llengua birmana està en consonància amb l’amabilitat i l’educació de la seva gent.

Però aquesta agudesa o subtilitat de la llengua birmana és impossible de ser traduïda a qualsevol de les llengües occidentals, i pot ocasionar certs malentesos als estrangers.

El motiu de l’existència d’un “sí” que vol dir “no”, ve motivat per què segons el sentit d’educació birmana no és educat contestar que “no” a una pregunta afirmativa directa.

Per tant, quan es viatja per Myanmar o Birmània, cal estar atent a la manera en que es pregunten les coses, doncs pot obtenir-se una resposta que en lloc de solucionar un dubte doni lloc a un problema.

Per a il·lustrar millor la qüestió el millor és un exemple, per la qual cosa a continuació explicaré una petita anècdota que em va passar a Mandalay. Continua llegint

El mar d’Aral, una aproximació a un gran desastre mediambiental.

En un altre post vaig explicar el viatge fins a Moynaq (Uzbekistan), però crec que és interessant fer una breu explicació sobre el gran desastre que ha patit aquell indret.

La visita a la que havia estat la quarta reserva d’aigua del planeta, el mar d’Aral, es converteix en una visita a un desert, deixant una sensació difícil de descriure. El viatge fins a Moynaq (Uzbekistan) és difícil d’oblidar, doncs les imatges dels vaixells tirats en mig del que abans havia estat el fons marí no desapareixen del pensament.

La història de la mort d’aquest mar (que de fet és un llac), és una història més de l’actuació irracional humana, una d’aquelles històries que no et creuries si no fos per l’evidència de la realitat. Continua llegint

Primer contacte amb el cant del muetzí (Istanbul).

El primer cop que vaig viatjar més enllà d’Europa va ser a Turquia. Fins aquell moment havia recorregut molts països europeus, havia conegut gent molt diversa, provinents d’indrets situats a d’altres continents, però encara no havia trepitjat un sòl que no fos l’europeu.

Sempre m’havia cridat l’atenció el continent asiàtic. Els llibres m’havien ensenyat la història, la cultura, les religions, i els llocs més emblemàtics d’aquell continent oriental, però com passa moltes vegades, semblaven llocs molt llunyans, llocs de fantasia, indrets on no hi arriba qualsevol.

Istanbul (Turquia)

Aquell estiu de 1988 no estava disposat a tornar a casa sense abans haver trepitjat Àsia. I així va ser. Jo viatjava sol, i després d’haver estat uns dies en unes illes gregues, enlloc d’agafar un tren de tornada cap a l’antiga Iugoslàvia, vaig agafar-ne un altre en direcció a Tessalònica, i d’allà cap a Istanbul.

Istanbul (Turquia)

En aquells temps no es viatjava tant com ara, més aviat al contrari. En el tren ens vam trobar alguns viatgers i vam intercanviar informació i pensaments sobre el que ens trobaríem a Turquia. Continua llegint

Arribada a Yangon (Myanmar).

Acabàvem d’aterrar a l’aeroport de Yangon (Rangoon). Era un matí del mes d’agost de 2002. Feia molta calor. El dia anterior havíem aconseguit els visats de Myanmar a l’ambaixada de Myanmar a Bangkok, i havíem comprat els bitllets d’avió per volar amb la Thai des de Bangkok a Yangon.

A l’ambaixada de Myanmar a Bangkok havien estat molt amables, tenint en compte que els hi havíem portat els passaports i resta de documentació el mateix dia, a mig matí. En poca estona ens van fer els visats i a més a més ens van cobrar menys del que ens havien dit. Continua llegint

Pel desert de Khor al Adaid (Qatar) amb un 4×4.

Era un dia del mes d’agost de l’any 2008, estàvem en l’interior d’un tot terreny, dalt d’una gran duna d’arena, en mig del desert de Khor al Adaid, també anomenat “mar interior”, situat al sud-est de Qatar. El conductor, de nom Moa, havia format part d’un cos especial de l’exèrcit d’un dels països de la península aràbiga, i estava molt acostumat a moure’s per aquelles inhòspites terres.

El desert de Khor al Adaid, conegut també com Khawr al Udayd, és un indret ple de dunes de sorra que envolten una badia que forma el mar en aquesta àrea del Golf Pèrsic, i que limita al Sud amb la frontera de l’Aràbia Saudita.

Abans d’entrar al desert amb el 4×4 vam parar per treure aire dels pneumàtics (doncs amb la calor s’expandeix l’aire i augmenta la pressió), i després vam estar més d’una hora corrent pel mig del desert, entre les dunes, sense cap pista visible per enlloc, i amb un paisatge de sorra i més sorra per tot arreu. Continua llegint

Boudhanath (Nepal), antic poble parada de caravanes, actual barri de Katmandú, i un clar referent pel budisme.

Quan les caravanes creuaven l’Himàlaia des de Lhasa en direcció al subcontinent indi arribaven a la vall de Katmandú per la seva vessant nord-est, i després arribaven a Bodhnath (també anomenat Boudha). Posteriorment, aquesta antiga ruta comercial que enllaçava el Tibet amb aquests indrets més meridionals, que podem qualificar com a ruta secundària de l’antiga ruta de la seda, es dirigia cap al sud creuant el riu Bagmati direcció a Patan, i seguint cap a l’Índia profunda.

Han passat molts anys des d’aquells temps, i Boudhanath, també anomenat com Bodhnath, Baudhanath, Bauddha o Bodh Nath, ha esdevingut un lloc de referència pel Budisme. Actualment és un dels indrets més sagrats del Nepal, i la seva stupa una de les més grans del món.

Alguns han qualificat l’stupa de Boudhanath com l’equivalent a la Meca pel que fa al Budisme. Personalment crec que és una comparació molt forçada, doncs són realitats molts diferents i de difícil comparació.

A l’any 1979 Boudhanath va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Continua llegint

Un ensurt dins del cràter del Ngorongoro (Tanzània).

En swahili l’expressió “hakuna matata” significa literalment que “no hi ha cap problema”, i es pot traduir com “sense preocupacions”, “no t’angoixis”, “tot està bé”… Malgrat l’anterior, quan et trobes davant d’una situació complicada i un africà et diu “hakuna matata” vol dir que realment tens un problema important.

Era l’estiu de 1997 i em trobava al cràter del Ngorongoro, zona que abans formava part del Parc nacional del Serengueti, però que es va separar quan va ser declarada zona de conservació. A l’any 1979 va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. La zona de conservació del Ngorongoro està situada a uns 180 km. a l’oest d’Arusha, als altiplans dels cràters de Tanzània, al nord del país. Dins d’aquesta àrea de conservació s’hi troba el cràter del Ngorongoro, que és una gran caldera volcànica, formada segons els experts fa uns dos o tres milions d’anys, situat a una altitud d’uns 2.300 metres, amb una fondària de 610 metres i amb una extensió d’uns 260 km2.

Dins del cràter hi viu una gran reserva d’animals salvatges, entre els quals hi han milers de nyus, zebres, búfals i gaseles, hienes, 62 lleons comptabilitzats a l’any 2001, així com alguns lleopards, elefants, hipopòtams i rinoceronts.

Estava fent un safari de set dies, junt amb altres companys. Havíem contractat dos tot terrenys i portàvem tendes de campanya per passar les nits.

Un dels dos vehicles no arrancava bé, apart de no tancar bé les portes, tenir alguns forats al terra… en resum, el típic vehicle amb el que no és recomanable fer un safari. Continua llegint