Ens vam aixecar a les set del matí. Keylong es va despertar molt silenciós, i no va ser fins després d’esmorzar que vam començar a notar cert moviment de gent en el poble.
Una hora més tard ja sortíem amb el 4×4 en direcció a Leh, si bé aquella propera nit la passaríem en el camí, en plena muntanya, dormint en una tenda en algun dels llocs habilitats a l’efecte.
L’últim assentament permanent de gent és el poblet de Darcha. No n’hi ha cap altre fins a Rumtse, al Ladakh.
Per entrar a Tailàndia no es necessita visat, no al menys els estrangers de nacionalitat espanyola i d’altres més de quaranta països que tenen exempció de visat de turisme.
El termini d’estada és de 30 dies sempre i quan s’entri al país per via aèria, doncs si s’arriba per terra o per via marítima el període de permanència és de només 15 dies.
Els nacionals d’alguns països sud-americans (Brasil, Perú, Argentina…) així com de Corea del Sud, poden obtenir una estada de fins a 90 dies independentment de si arriben amb avió o per terra.
Com a requisits que cal complir per entrar al país hi ha els següents: Continua llegint
La nit havia estat humida i freda, però aquells paisatges de muntanya escarits i silenciosos, allunyats de la civilització, reconfortaven l’esperit. El got de té amb llet ben calent que ens van portar a la iurta també va ajudar a reconfortar el cos a aquelles hores de la matinada.
Una petita estufa oxidada que hi havia a l’entrada de la iurta, que s’alimentava de femta de vaca, no havia fet el seu servei aquella nit.
El dia havia despertat emboirat, humit, i amb una pluja intermitent… un temps que no deixava veure la llunyania.
No vam tardar més de mitja hora per plegar les mantes i catifes que ens havien fet de llit, parar taula i esmorzar.
Vam deixar la iurta i vam iniciar el que tenia que ser l’últim dia de trajecte fins arribar a Kaixgar, creuant el pas de Torugart.
La pluja ens va anar acompanyant durant el camí. La carretera no estava en millors condicions que el temps. En Sasha, el conductor del nostre vehicle, portava pressa des del moment en que ens vam llevar, doncs la frontera kirguís només podia creuar-se entre les dotze i la una del migdia.
Les primeres hores per aquells camins de terra, sota aquella pluja insistent, es van fer una mica llargs, però els paisatges que s’anaven veient quan la boira escampava, donaven l’al·licient que tot viatger busca per aquelles allunyades terres.
Sembla que es comença a simplificar la tramitació per obtenir un visat per entrar a Myanmar. Des de l’1 de setembre de 2014 ja és possible tramitar el visat online per anar a aquest país.
Fins ara calia tramitar el visat en alguna ambaixada de Myanmar, normalment en l’ambaixada situada en algun país europeu (fa uns anys s’acostumava a fer a París, actualment a Berlín), o a l’ambaixada de Myanmar a Bangkok, per la seva proximitat i rapidesa.
Actualment, des de primers de setembre d’aquest any 2014, és pot aconseguir el visat per entrar a Myanmar des d’un ordinador o aparell electrònic que permeti connectar-se a internet. Continua llegint
Deixant de banda els sentiments polítics, religiosos o d’altre caire, que fonamenten i donen sentit a certs actes o celebracions multitudinàries, el cert és que hi ha molts viatgers als quals els atreu aquest tipus d’esdeveniments, doncs són un moment ideal per a contemplar la manera de fer d’un poble, d’una comunitat religiosa, o d’un grup concret de gent que té una ideologia, creença o afecció determinada.
Hi han actes o celebracions multitudinàries en el món que sobrepassen allò que podem imaginar: el Kumbh Mela, reunió de peregrins hindús, que se celebra cada dotze anys a quatre indrets de l’Índia (Prayag, Hardwar, Ujjain i Nasik), que dura diversos dies, i on es calcula que hi acudeixen uns 70 milions de persones (alguns diuen que arriben als 100 milions… bé…, amb aquestes xifres, no vindrà de 30); el Hajj, la peregrinació a la Meca dels musulmans, on hi acudeixen entre 2,5 i 3 milions de persones; inclús algun esdeveniment musical, com el concert de Rod Steward el cap d’any de 1994 a Copacabana (Brasil), on s’hi van aplegar 3,5 milions de persones… Continua llegint
Divrigi, coneguda a l’antiguitat com Tefrícia, no és avui dia una població que tingui un gran renom, malgrat acollir uns monuments declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, i malgrat haver estat a la seva època la capital dels sectaris Paulicians.
Quan el tren ens va deixar a Divrigi ja era tard. L’estació estava allunyada del poble, i només hi havia un taxi. Nosaltres érem els únics estrangers que van baixar del tren. Els altres passatgers anaven pujant als vehicles dels familiars o amics que els estaven esperant. Continua llegint
Per entrar a Laos es necessari tenir un visat, però aquest es pot tramitar a l’arribada al país. Per tant, al ser un visat “on arrival”, no cal gestionar res abans d’anar-hi.
El visat pot tramitar-se “on arrival” tant si s’arriba a un dels aeroports internacionals del país com si s’arriba per un pas fronterer habilitat al respecte.
El visat el concedeixen amb una duració de 30 dies.
La documentació necessària per a tramitar el visat és la següent: Continua llegint
Ja fa uns quants anys, vaig fer el meu primer viatge a Vietnam. En aquell temps aquell era un país molt poc turístic. Després de la “intervenció” francesa i posteriorment americana al país, aquest va quedar en certa manera estigmatitzat des d’una visió occidental, com un país perillós o poc amic de les influències occidentals, i, potser per això, per aquella època gairebé no hi havia turisme al Vietnam. La veritat és que durant el mes que vaig estar viatjant per tot el país, de sud a nord, van ser molt pocs els estrangers que em vaig trobar.
Després de passar uns dies a l’antiga capital, Hue, gaudint de la tranquil·litat que oferia la ciutat i les seves properes platges, em vaig disposar a anar cap a Hanoi, la seva actual capital.
Fins aquell moment no havia viatjat en tren per Vietnam, i vaig pensar que seria l’ocasió perfecta, ja que podia fer el viatge en tren nocturn, experimentant un nou mitjà de transport en aquell meravellós país.
Quan vaig pujar al tren vaig deixar la motxilla i em vaig alegrar al veure que, almenys aquell vagó en què em trobava, no anava ple.
Al principi vaig poder començar a experimentar la calor que feia en aquell vagó, però més tard, durant la nit, quan va començar a refrescar, els passatgers vam poder comprovar que no hi havia suficients mantes al tren per a tots. En realitat tampoc és que esperés que hi hagués mantes o res similar.
El tren avançava a una velocitat lenta, i així vaig poder comprendre certes històries a les quals no havia donat molta credibilitat. Havia llegit que en els trens de Vietnam calia anar amb compte amb els lladres, raó per la qual s’havien de tancar les finestres i portes exteriors, ja que a causa de la poca velocitat dels trens, els lladres accedien al tren des de l’exterior, i, després de realitzar les seves malifetes, tornaven a sortir de la mateixa manera que havien entrat. Continua llegint
El bus de Yusufeli que ens havia de portar fins a Erzurum sortia a les nou del matí de la plaça central del poble.
El trajecte fins a Erzurum va durar tres hores. L’Ona va aprofitar per “marejar-se” dues vegades, però de seguida es va recuperar.
La modernitat de l’autobús que feia el transport i del vestir de molts passatgers, contrastava amb les tradicionals vestimentes negres que cobrien algunes dones, igual de tradicionals, per altra banda, que el bigoti que porten la majoria dels homes turcs.
Després d’escollir un hotel, bastant cèntric, vam sortir a conèixer la ciutat. Ens va ser impossible trobar cap restaurant obert, doncs era Ramadà, i aquell era l’últim dia del mes. Els propers tres dies serien la festa de l’Id al-Fitr, i quasi totes les botigues d’Erzurum estarien tancades, bancs inclosos.
Vam tenir sort de l’hotel on ens vam allotjar, doncs ens van ajudar a canviar moneda i a aconseguir els bitllets de tren per anar a Divrigi (la nostra següent destinació), doncs a l’estació de tren tampoc hi vam trobar a ningú que vengués bitllets, bé, de fet no hi vam trobar a ningú. Ens van dir que quan arribés el tren sí que hi hauria algú, però mentrestant semblava que tothom feia festa.
La ciutat d’Erzurum sorprèn, doncs el que sembla que ha de ser una gran ciutat impersonal, sense gaires atractius, amb 400.000 habitants, la ciutat més gran d’Anatòlia Oriental, resulta ser una ciutat molt interessant.
Aquesta antiga ciutat armènia, anomenada en aquella època Karin, va passar a formar part de l’imperi romà a l’any 387, rebent el nom de Teodosiòpolis a l’any 415. Durant la dominació àrab (període del 700 al 949) la van anomenar Kali.
Degut a la seva situació de cruïlla de rutes entre Constantinoble (a l’oest), Rússia (al nord) i Pèrsia (a l’est), la ciutat, al llarg de la història, ha vist passar exèrcits armenis, romans, perses, bizantins, àrabs, turcs, seljúcides, mongols i russos.
Per entrar a Cambodja es necessita visat, però aquest es pot aconseguir a l’arribada al país. Així doncs, al ser un visat “on arrival”, no cal tramitar res abans d’anar-hi.
El visat pot tramitar-se “on arrival” tant si s’arriba a un aeroport com si s’arriba per qualsevol altre pas fronterer.
El visat el concedeixen amb una duració d’un mes.
La documentació necessària per a tramitar el visat és la següent: Continua llegint
Altres indrets 